malviatge

No solament de sidra viu el basc. El Txakolí ha estat des de fa molts segles present a la cultura vitivinícola del nord de la península. Al País Basc, però, també, per exemple Cantabria han estat les zones on s'ha elaborat aquest tipus de vi: lleuger, aromàtic i amb una més que marcada acidesa. Unes característiques determinades per la zona on es cultiven les viníferes: clima atlàntic d'elevada pluviometria i sòls lleugerament àcids, profunds i d'elevats continguts de matèria orgànica.

L'interior del caserio de Doniene Gorrondona

Actualment, existeixen tres grans zones productores de Txakolí: Arabako (Alava) al llarg de la vall d'Ayala, Getariako (Guipúzcoa) producció centrada entre els municipis de Zarautz i Guetaria i, finalment, Bizkaiako (Vizcaya) entre els municipis de Bakio i Balmaseda. La curiositat i les ganes de saber ens porta visitar el poble de Bakio i, més exactament, el celler Doniene Gorrondona. Avui, ells (Doniene Gorrondona) són un clar exponent dels nous aires que bufen a la zona Txakolí i, també, són una petita mostra de com arriben els primers reconeixements internacionals als vins de la regió.

Les vinyes de Doniene amb Bakio al fons

No podia ser de cap altra manera, un cel encapotat i pluja molt fina ens dona la benvinguda a la nostra arribada a Bakio. L'Andoni Sarratea, una de les quatre ànimes d'aquest celler i encarregat dels aspectes de comunicació, ens espera a la porta. La resta de l'equip de Doniene: Itziar (enòloga), Julen (vinya) i Egoitz (químic). Una colla d'amics que van decidir, ara farà tot just vint-i-dos anys, comprar i recuperar un vell caserio per elaborar el seu propi vi. El que llavors va començar com un joc, avui dona vida a un dels projectes més interessants de la zona Txakolí.

Vinya propera al poble de Bakio

Doniene Gorrondona disposa de 16 hectàrees de vinya per elaborar els seus vins de les varietats: Hondarrabi Zuri, Hondarrabi Beltza i Munemahatsa. També, d'alguns ceps de varietats foranies com: Riesling, Sauvignon Blanc, Chardonnay i Gewürztraminer. Bona part d'elles formades en emparrats royat per facilitar la bona exposició al sol i airejats de les veremes. Les parres poc a poc són substituïdes per aquests nous sistemes de formació. Podeu imaginar que el míldiu i la botritis representen l'amenaça més important alhora d'obtenir veremes de qualitat. L'Andoni ens explica alguns detalls més del dia a dia a la vinya. Parcel.les que miren al mar (ni que només sigui de reüll), moltes d'elles de pendents pronunciades, que busquen ser pentinades pel vent i alliberades de l'humitat pels raigs de sol.

La forma tradicional de conduir les vinyes

El temps plujós no acompanya per caminar entre les vinyes i poder-vos explicar més detalls d'aquestes. Sota el porxo del caserio, a refugi de la pluja, la conversa flueix. L'Andoni ens parla de les particularitats i complexitats de la zona Txakolí. Una regió desacreditada per a molts prescriptors de vins i llargament descuidada per les institucions locals. Avui per avui, la qualitat dels seus vins ha augmentat i comença a fer-se un petit lloc entre aquells que busquem vins diferents i que ens ajudin a conèixer un xic més la diversitat del patrimoni vitivinícola. Doniene, essent una de les bodegues més importants (100.000 botelles), veu com el consum dels seus vins és basicament local. Tan sols un 25% de la seva producció surt al mercat internacional, bàsicament Regne Unit i Estats Units. Singularitats que de ben segur, i poc a poc, canviaran una manera de fer equivocada.

En Guiu seguint les explicacions al celler

El celler, ubicat en el mateix caserio, és senzill. A l'igual que tot el procés d'elaboració dels seus vins. Les veremes entren en caixes d'uns 20 kilograms (prèvia selecció a la vinya), són premsades i fermenten en dipòsits d'inox. Només algunes d'elles són lleugerament envellides amb fusta de roure francès. Actualment, les inquietuds de Doniene passen per conservar les soques de llevats presents a la vinya. Així mantenen un projecte d'investigació per tal de tenir-ne cura i fer una selecció d'aquests perquè siguin utilitzats en la fermentació dels seus vins. A la vegada que, també, (Andoni, Itziar, Julen i Egoitz) estudien la capacitat de la Hondarrabi Beltza per aguantar llargs períodes de criances en fusta.

Els alambins on s'elabora l'aiguardent

L'Andoni ens ensenya, també, la part on elaboren l'aiguardent de la casa. Amb vistes a la vinya i panoràmiques del poble de Bakio, els alambins hi reposen. L'Andoni ens sorprèn quan ens presenta un escumós de Doniene i ens explica com a partir de la trobada amb Agustí Torelló Sibill van iniciar el camí de les bombolles.

La barra on vam fer el tast dels vins de Doniene

La visita flueix a ritme del petit Guiu. Entre preguntes i respostes. Entre crits del petit i anades i vingudes dels pares. I arriba el moment de reposar i trobar-se amb els vins, mentre el més petit de la casa es distreu a base de menjar alguna tapeta. Txakolí Gorrondona 2014: Un txakolí ben diferent de molts dels que corren pel mercat. Molt fresc i de notable acidesa. Poma verda. Certa maduresa donada per la Sauvignon Blanc, la qual li dona unes característiques que el fan molt agradable en boca. Doniene 2014: Monovarietal de Hondarrabi Zuri. Un vi que perd els trets àcids tan marcats en el txakolí. Aquesta es presenta d'una manera molt més integrada. Notes més complexes i major greixositat donades pel treball de lies. Pas per boca directe i molt franc. Doniene barrica 2012: Després d'un lleuger pas per bota (entre 3-4 mesos) Hondarrabi Zuri guanya molta complexitat. Hi destaquen fruits madurs (préssec), lleugeres notes a herbes aromàtiques i algun toc de toffee (donat per la bota). És un vi ampli en boca. Gorrondona 2013: Un vi que mostra les característiques de l'Hondarrabi Beltza. Fresc i lleuger. Un estil que recorda alguns Bourgognes. De poca capa, fruita vermella i balsàmics. Notable equilibri en boca. Apadurne 2012: L'escumós del que abans us parlàvem. De característiques de Brut Nature i un repòs al celler de vint-i-dos mesos (previ un treball en lies), és elaborat a partir de Hondarrabi Zuri i Munemahatsa. Es mostra fresc en boca. Característica que el manté varietalment molt equilibrat respecte les notes presents de criança (llevats). Un assaig molt afortunat! Aiguardent de orujo: Un destil.lat d'allò més atractiu en nas. Un mar de fruita dolça. Delicat i fi en el seu pas per boca. En cap moment presenta arestes. Una meravella que val molt la pena tenir en compte.

Moment del tast de vins

Ens acomiadem de l'Andoni i de Bakio amb el desig de tornar-hi de nou. De repetir l'experiència d'aquí uns anys. Amb l'il.lusió de conèixer un nou Andoni convençut que l'esforç d'un temps pretèrit va valdre la pena.

De camí a l'apartament Kortazar (on ens van tractar d'allò més bé i recomanem la seva estada) fem aturada a Guetaria. Ens ve de gust aturar-nos i gaudir del paisatge. En el que el blau del mar i el verd de la vinya s'entrellacen entre pronunciats penya-segats. Des d'on ens acomiadem fins al proper post.

Una vinya davant la costa de Guetaria

El passat dilluns va tenir lloc al Museu Marítim de Barcelona una de les trobades més esperades de l'any (almenys per al que a mi respecte), Vinum Nature 2015. Un cop més s'hi van donar cita una bona part de les bodegues amb sensibilitat ecològica de casa nostra i proximitats. Una oportunitat única per tastar nous vins i conèixer de ben a prop els seus elaboradors.

Aquest serà un post amb dues imatges acompanyades de quatre notes per intentar fer-vos arribar algunes de les sensacions que vaig tenir aquell dia. Un petit pessic dels molts vins tastats al costat de la Gemma Morató (companya de viatge al llarg de tot el Vinum Nature).

La Ereso Malvasia 2014 de Can Rich de Buscastell va ser amb la que vam començar el nostre tast i, precisament, em ve molt de gust començar per aquest vi de ses illes (Eivissa - San Antoni de Portmany). Un vi que en nas és floral i en boca vertical i d'una acidesa exquisida. Fet que mostra l'important treball que s'ha fet a la vinya i sobre la verema, controlant d'allò més bé les condicions d'elevades temperatures que pateix la zona a l'estiu. El talent de l'Eduard Pié (Sicus) no té límits. Els seus vins mostren d'una manera inequívoca el paisatge de Bonastre. M'hi aturo i ho tasto absolutament tot! I en destaco la Malvasia de Sitges 2014. Meravellosa. Un vi que s'allunya de la part més seductora d'aquesta varietat per deixar lloc a un interpretació del terrer. Deixeu-vos emportar en el tast. Ningú ha retrat mai tan bé i amb tanta complexitat la serra de Bonastre com l'Eduard. Vinum Nature permet, també, fer una aturada abstèmia. Dani Pascualés un amic de fa molts anys. Compartim molts moments de la nostra infantessa i ara és un plaer tastar els seus mostosSuc de Vida. Segueixo parlant-vos de varietats seductores, el Moscatell d'Alexandria. El most d'aquest moscatell és un glop d'aigua fresca. Lluny de ser excessivament dolç i càlid, es mostra d'una delicadesa absoluta. No trobo millor manera per a que el nostre fill (Guiu) comenci caminar pels tortuosos camins del vi.

Arribem a Bodegas Nanclares (Rias Baixas) i tastem l'Albariño Soverribas 2012. Un vi que es mostra rodó en boca, amb una acidesa molt ben integrada i, sorprenentment, cremós. Un dels albariños que m'han sorprès més. I es que de fet quan es treballen (només) 2 hectàrees de vinya i se les mimen com a un fill el resultat ha de ser com a mínim excel.lent (com ho és aquest Soverribas). De les Rias Baixas a Requena. D'un Albariño a la Tardana. A Bodegas Cueva i vam tastar vins amables, atractius, encisadors. Vins per a satisfer el paladar dels més exigents i, a la vegada, dels recentment iniciats al món del vi. De tots els tastats, en destaquem la Tardana Orange 2014. El nostre particular tast acaba a la taula de Fredi Torres. Sílice són els vins que elabora a la Ribera Sacra. Hi tastem el Sílice 2013 monovarietal de Mencía. També, el Sílice 301 procedent de vinya vella amb les varietats Mencía, Garnatxa i Brancellao. Vins de molta fruita, marcada presència de balsàmics i lleugers tocs minerals. Vins honestos que expressen la manera de fer de tot un mestre (com és Fredi Torres).

I amb ell posem punt i final aquest recorregut tan particular i tan nostre a Vinum Nature.

L'escapada que vam fer fa unes setmanes per visitar la zona de Bakio-Guetaria (Txakolí) va tenir, també, un important pes gastronòmic. Els que seguiu habitualment aquest blog sabeu prou bé com ens apassiona el bon menjar. I, no podria ser d'altra manera, encara ens agrada més explicar-vos-ho. Cuines més o menys econòmiques, però on sempre un si sent com a casa. On hi trobem bons productes, estima a la beguda i grans dosis de honestedat. Restaurants per compartir amb persones estimades.

La plaça major de Tudela

Quan el camí agafat pren direcció al nord intentem en la mesura del possible aturar-nos a Tudela. El camí deix enrere les vinyes del Penedès, els fruiters de Lleida i els camps de sembra de l'Aragó fins arribar a les terres d'horta i hivernacles navarresos. Hostal Remigio acostuma a ser sempre el restaurant escollit per fer-hi una aturada. En aquesta ocasió, les mans d'en Luis Salcedo (cuiner) van treballar la millor orella que hem tastat mai. Exquisida! S'hi serveix cuina de producte amb tocs avantguardistes i on la cullera hi té un lloc destacat. Els plats es presenten a taula amb alguns tocs de modernitat. La posada en escena és la d'un hostal de tota la vida i en el que la bodega està d'allò més ben cuidada. En aquest restaurant gaudireu com mai de la verdura. Paraula!

Al centre el plat d'orella de tocino que ens va captivar

Amb els records ben vius del tast de txakolí a Doniene Gorrondona arriben al poble de Meñaka (proper a Bakio). La herriko taberna regentada per Mikel Bengoa ha guanyat gran fama entre pelegrins a la bona taula. S'hi ofereix un tracte molt proper i acollidor. On, a la vegada, s'hi conserva l'esperit a taberna. El producte és excel.lent. En destacaria la seva carn a la llosa. La seva barra és un dels altres focus d'interès. Els apassionats als gintònics hi trobareu una bona selecció de les millors ginebres i tòniques.

Tastar els diferents suggeriments de salmó va ser d'allò més divertit

Acompanyats (virtualment) dels nostres amics del blog somni d'una nit de vins recorrem el barri vell de Donosti. La Guada i en Dani, en el seu dia, ens van recomanar una sèrie de punts gastronòmics per fer-hi una aturada. I com aquell que segueix el camí a través d'una mapa traçat vam saltar de tapa en tapa i de txakolí en txakolí fins que els nostres estómacs van dir prou.

La Rosa i en Guiu alimentant-se de tapes al mig dels carrers de Donosti

Els carrers de Donosti amaguen llocs tan gastronòmics com Casa Urola Jatetxea on hi vam fer la primera de les aturades i hi varem picar alguna de les tapes que recomanen a través de la seva pissarra. El cuiner Pablo Loureiro tracta el producte d'una manera sublim. Per aquells que vulgueu taula per menjar-hi còmodament us recomanem trucar-hi abans i fer la corresponent reserva. Però el nostre particular camí gastronòmic per Donosti no acaba aquí. Va tenir d'altres aturades. Altres moments d'allò més gustosos al nostre paladar. I d'allò més exquisits quan varem asseure'ns a una taula del Bar Zeruko. Joxean Calvo sap com sorprendre al qui passa pel seu bar. Aquest és un lloc de forts contrastos. Un lloc que respira a taberna. El seu terra mostra la quantitat de gent que el trepitja a diari i que es deix emportar per les creacions de Joxean. Invencions com la hoguera (bacallà acompanyat d'una ensalada liquada i d'una torrada amb ceba ofegada amb sucre sobre maionesa...) o el seu postre Bob-Limón (simulació d'ou ferrat allimonat i maracuyà, una pinzellada de maduixot,...) li han donat, any rere any, premis als millors pinxos i tapes. Joxean i els seus companys a Bar Zeruko anomenen les seves creacions com a "cuina en miniatura". Permeteu-nos que hi afegim "gran cuina en miniatura".

La creativitat marca de la casa de Bar Zeruko

Que aquest post i les quatre recomanacions que us fem serveixin per homenatjar la gent del nord, la cultura del bon menjar i la bona taula i el respecte absolut que tenen pel producte que produeix la seva terra. Bon profit!

Com bé sabeu, els que aneu passant per aquí, de tan en quan, ens agrada conèixer el nostre país a través dels seus senders. Caminades tranquil.les i reposades. De dificultat mitjana-baixa. Entorns i paisatge plens de riquesa. Recorreguts que permeten fer-los amb família (sempre i quan hagueu entrenat un xic abans). En definitiva, experiències viscudes en plena natura que ens agrada compartir amb tots vosaltres.

els primers passos

La proposta d'avui ens porta fins al Castell de Montesquiu (Osona), lloc on hi deixem els cotxes. El destí? Els Bufadors de Beví (aprox. 15 km i uns 500m de desnivell). I comencem camí direcció la Plana de l'Hort i les masies de la Solana i les Planesses. Camí que ens porta a viure moments únics a la vida. La mateixa vida que pren un vedell recent sortit de la seva mare al bell mig d'un camp de pastura.

el grup enfila camí després de viure moments especials

Deixarem enrere aquesta pista per prendre la direcció del corriol que ens portarà fins l'ermita romànica de Sant Moí. Hi arribem després de dues horetes d'haver sortit del castell de Montesquiu. L'entorn es d'allò més agradable motiu pel qual ens decidim aturar-nos-hi per esmorzar.

una part del grup després d'esmorzar

comença la dura pujada

Esmorzats agafem camí que ens porta fins la bassa de la Processó, just abans d'entrar a la Serra dels Bufadors. A terra, camins de fulla seca. Al cel, les branques d'una espessa fageda. Ben aviat trobem les primeres roques esquerdades. També les vistes que ens ofereix la Collada del Beví. Passem pel Coll dels Tres Pals. El dia ens ofereix un paisatge únic als nostres peus.

la pujada entre roques

l'immensitat d'un paisatge

Arribats a aquest punt, només podem enfilar la baixada i el retorn cap al Castell de Montesquiu. Ho fem a través del corriol que ens porta fins a la Riera de la Solana. La calor i un sol de justícia allarguen un xic els darrers trams d'aquesta excursió. Res que no curi un bon dinar al poble de Sant Quirze de Besora.

foto de grup (autor J. Boquera)

Hoy tengo dudas de como dirigirme a todos vosotros. A esa pequeña masa de lectores silenciosos que pasáis habitualmente por este rincón de la red. Tengo dudas porque intuyo que hoy seréis algunos mas de fuera de Catalunya. El maravilloso mundo del bloguero. Donde uno lanza palabras, pensamientos, vivencias y pocas veces recibe respuestas, recomendaciones y impresiones. Da igual. Estamos para esto, comunicar, contar y mucho (mucho mucho mucho) mas.

Orlando Lumbreras. Foto pillada de la red

Tan solo hace una semana, Orlando Lumbreras nos decía un hasta siempre. Así cerraba una etapa de su vida, la que ha dedicado a domingo tras domingo, des de Radio Nacional de España, a contarnos sus particulares Placeres Mundanos. Un total de ocho mil ocho cientos veinte minutos dedicados íntegramente a la buena música, a las buenas personas y los placeres extremos.

Te conocí tarde (Orlando). Recuerdo como a través de twitter hablaban de tu programa y me llegaban pequeñas píldoras en forma de sugerencias gastronómicas. Me atrapaste des del primer día que te escuche (a emoción dos viños). Empecé a devorar programa tras programa vía los potcast que encontraba en RNE3. Invitaciones para viajar a un espacio mágico, pausado, musical, del buen comer y del buen beber, lleno de conocimiento y saber. Placeres Mundanos nos ha sumergido en el mundo de los buenos vivants a través de un camino diferente. Nos habéis llenado (tú y tus invitados) de auténtica sabiduría. De cómo dejarnos llevar y disfrutar de los grandes placeres de la vida. Esos placeres a los que, en estos días de penurias y de tantos miserables en el poder (dirigiendo nuestro destino), necesitamos hoy más que nunca.

Te agradezco infinitamente cada uno de los casi ciento cincuenta programas de placeres. Pura felicidad que quiero recordar y llevar conmigo para siempre. Aquí va una lista musical con un tema para cada programa. Un canción por cada invitado que ha pasado por tus Placeres Mundanos. Nueve horas y media de la mejor música. Estilos diferentes (blues, rock, pop, bel canto,...) reflejo de la misma diversidad de las personas y caracteres que pasaron por tu programa. Que empieza y acaba como tu quisiste: Marcus Miller y U2.

Va por tí amigo! Te deseo que sigas descubriendo y disfrutando de los mejores placeres mundanos! Un fuerte abrazo!

Podéis hacer clic aquí para acceder a la lista o bién directamente Spotify: Recuerdos Placenteros

Ja era hora! Ens calia. Alguns ho desitjàvem (potser en silenci), però el Penedès mereixia celebrar un esdeveniment seriós al voltant de la que pretenen que sigui la varietat més rellevant d'aquesta regió vitivinícola. La Cimera del Xarel.loés una iniciativa que neix del mateix sector elaborador. D'una aposta clara i ferma d'una trentena de cellers per mostrar l'estima que tenen a una de les viníferes blanques més arrelades a la nostra terra. Ha necessitat gairebé un any de gestació per esdevenir una realitat. Però, a la fi, el 29 de juny amics, coneguts i saludats vam gaudir d'un magnífic tast de Xarel.los.

Interpreto que el nom de la Cimera del Xarel.lo manifestava clares intencions: En primer lloc, perquè calia reunir professionals i aficionats del món del vi al voltant dels nous vins de Xarel.lo que apareixen al mercat, per tal que fossin tinguts en consideració. I, en segon lloc, perquè calia, també, posar de manifest l'altíssim nivell que han aconseguit aquests vins i l'enorme potencial que presenta la varietat.

la plana penedesenca des de l'ermita de Foix en un moment de la Cimera del Xarel.lo

Malauradament, ve sent massa habitual celebrar grans tastos de vins en entorns totalment deslligats del seu territori. Actes que es celebren en sales magnífiques, entorns idíl.lics, condicions de tast (quasi) perfectes, però sempre a quilometres lluny d'un cep. Amb el que també el viticultor ha de fer un esforç per comunicar el concepte del seu vi i extraure al oient de la sala de l'esdeveniment i transportar-lo fins a les seves vinyes. En aquest sentit un 10 per l'organització de la Cimera del Xarel.lo per haver escollit la meravellosa Ermita de Foix (Torrelles de Foix), amb el Penedès als nostres peus: El viticultor podia explicar i situar, perfectament, les seves vinyes. El tastador podia viatjar al moment fins a la zona del vi que tastava convertint l'experiència en quelcom màgic (mentre observàvem la caiguda del sol).

En quan al que pròpiament es refereix al tast, els elaboradors penedesencs van posar de manifest el bon moment pel que estan passant els vins de Xarel.lo. Érem molts els que varem coincidir en qualificar d'altíssim nivell els vins que es van oferir a tastar. Per la meva part permeteu-me que avui no en destaqui cap d'ells. Seria desmerèixer al seu company (de tast). Ens va agradar moltíssim la maduresa de les anyades més velles. Ens va enamorar la tensió i la bona aptitud per aguantar el pas dels anys que mostren les anyades 2013-2014. Ens va excitar les vinificacions més atrevides i complexes (vins brisats, bullits, dolços...). Però per damunt de tot això vaig veure gent feliç i compartint un objectiu comú: viure i estimar territori!

Pels que sempre em tingut a casa ceps de Xarel.lo i sentim el Penedès nostre, aquest va ser un esdeveniment d'una sensibilitat extrema. Assolit aquest primer cim i esperant gaudir-ne de molts més, per molts i molts anys!

molta conversa entre copes de xarel.los

Dissabte 4 de juliol de 2015. Període lunar ascendent. Posterior a un pleniluni (dijous 2). Previ perigeu i node lunar (diumenge 5). Correspondència de capricorn amb aquari. Dia arrel. Una setmana que el nostre país es va veure atacat per una onada de calor com feia anys que no es recordava per aquestes dates. Temperatures que van arribar als 42ºC. En resum, un dia apte per gairebé tot, menys per visitar les vinyes d'un celler biodinàmic al vell mig de la plana de Lleida. Però les ganes de compartir un matí amb l'Ivà Gallego, enòleg de Lagravera, poden més que tots aquests condicionants externs.

hi han imatges que parlen per si soles. Aquesta explica molt del projecte Lagravera

tot el grup en el punt més elevat de la finca de Lagravera. És aquí on comença la visita (Foto de Anna Artís)

Malgrat tots factors adversos, intueixo que serà un matí ple de harmonia i felicitat. Avui, l'Ivà ens rep a nosaltres, però també a la seva família. Tots coneguts. Gent penedesenca. Vinguts per conèixer la feina d'un fill, d'un germà, d'un tiet, d'un net, d'un amic que ha estat reconeguda per l'entitat de control Demeter obtenint així el certificat d'agricultura biodinàmica. Lagravera és un celler jove, fundat per la família Arnó (Alfarràs), que amb l'entrada de l'Ivà (2011) experimenta una transformació important. Passa d'una viticultura intervencionista a una agricultura basada en el respecte i l'observació. El repte no és senzill. La vinya de Lagravera (12,5 hectàrees), en el terme municipal d'Algerri, limitant amb el riu Noguera Ribagorçana, es troba ocupant el lloc d'una antiga gravera (com molts ja haureu intuït). Una olla de 10 metres de profunditat (respectes els camps veïns de panís i fruiters). Una vinya que ho tenia gairebé tot (aigua i fertilitzants químics) ha passat a tenir-ho absolutament tot! A ser lliure. A no dependre del que pugui venir de fora sinó a trobar-ho tot en el seu entorn més immediat. En aquest sentit, l'ensinistrament de l'Ivà ha estat i és fonamental.

el Guiu amb el papa xafardejant la vinya de Lagravera

Els ceps de Garnatxa blanca i negra, Chenin, Sauvignon Blanc, Malbec, Monastrell i Marselan viuen sobre capa herbosa que inicialment va sembrar-se amb més 30 espècies i que, avui, s'ha convertit en un protector essencial de l'escassa humitat d'aquelles terres. Ceps que van ser plantats sobre 110 de richter i que, avui, per mort de sequera, són replantats amb 1103 de Paulsen. Les condicions extremes de sequera i elevades temperatures determinen totes les actuacions que s'emprenen a la vinya. D'aquí que l'Ivà s'ajudi de la fitoteràpia. Per exemple, de l'infusió de camamilla per tal d'ajudar a les plantes en els moments de major estrés facilitant la circulació del torrent de saba (100 g substrat sec/ha o bé 1kg/ha substrat verd). A més de la Camamilla, Lagravera cultiva i utilitza altres espècies herbàcies en la seva gestió agrícola de la vinya com: la cua de cavall, mil enrama, milfulles, dent de lleó, valeriana, calèndula, ortiga i consolda.

a la vinya, trepitjant i observant les diferents espècies herbàcies de la coberta

Res tindria sentit sense una especial cura de la fertilitat del sòl. L'Ivà sap prou bé que aquest és el seu cavall de batalla. On rau l'èxit de bona part de la seva gestió agronòmica. Un sòl que ha sofert un procés intervencionista tan important necessita recuperar la seva fertilitat i microbiologia. Així, any rere any, processa el seu propi compost a base de fems de vaca, ovella, gallinassa i cavall. On hi aplica els preparats biodinàmics a base de mil enrama, camamilla, ortiga, escorça de roure i dent de lleó. I on, en acabat, les interaccions astrals hi fan la resta.

l'Ivà damunt la pila de compost protegida amb palla

L'ús de l'herbologia és, també, present en els tractaments fitosanitaris que es realitzen a la vinya. La fitoteràpia acompanya i ajuda a reduir les dosis de les matèries actives químiques. D'aquesta manera les aplicacions de sofre i coure es redueixen d'una manera molt important. També, la Bentonita (argila) ajuda a reduir les aportacions de sofre en quan augmenta la fixació d'aquest antioïdi a la fulla (15kg sofre per 15 kg bentonita).

Mostrant els equips de tractament dissenyats per aplicar preparats biodinàmics

l'enoturisme té moments així de dolços. Una petita pausa per agafar noves forces (Foto d'Anna Artís)

Però, el treball de Lagravera no es cenyeix exclusivament al voltant de la biodinàmica. Aquest celler col.labora amb INCAVI per la recuperació de varietats tradicionals de la zona. També, amb la Universitat de la Rioja per la fixació d'aromes a través de les ceres que es troben a la pell del raïm (Pruina). I, finalment, Lagravera, també, està immers en l'elaboració d'un vi blanc i un vi negre provinent d'unes vinyes prefil.loxèriques (1889), La Pell. Varietals, algunes d'elles, encara per identificar. Les altres: Garnatxa, Mandó, Monastrell i Trobat. Uns vins dels que en sentirem molt a parlar.

la ceràmica poc a poc va agafant pes en les vinificacions de Lagravera

Les explicacions biodinàmiques de l'Ivà ens condueixen al tast. Tastem els Onra blanc 2012 i 2013 i l'Onra negre 2011. Agafem la Pell blanc i negre per tastar-los tranquilament a casa. Un vi com aquest mereix calma i atenció. Mereix ser compartit amb les persones estimades. Amb els comentaris de fons de l'Ivà em submergeixo en pensaments aliens a tot el que ens explica. Em ve al cap el privilegi que tenim en el nostre municipi (Santa Margarida i els Monjos) alhora de disposar de dos grans enòlegs com són: en Joan Rubió (una de les ànimes que van introduir la biodinàmica a Recaredo i que ha engegat camí en solitari) i l'Ivà Gallego (del que us hem parlat avui). Ells han estat i són persones de molta valentia. Persones que han anat més enllà. Que han trencat més d'un motlle per tal de recuperar l'expressió d'un paisatge dins la copa de vi. Persones que han estat marcades per noms propis com ara el de Pierre Masson.

El camí fa temps que ha estat iniciat. Siguem valents!

L'Ivà en un moment del tast molt distés

Qui més qui menys dedica l'estiu a recuperar alguna d'aquelles lectures que han quedat aparcades al llarg de l'any. Malgrat que, aquests dies, les vacances encara no han arribat de la mateixa manera per a tots els de casa. És veritat que trobem petites estones per deixar-nos emportar per llibres, rellegir alguns blogs i sumergir-nos entre reflexions varies.

Lectures com la de Eduard Puig Vayreda "La cultura del vi" (Ed. UOC), en la que parla de la història del vi i els llaços d'aquesta beguda amb les diferents civilitzacions (els seus mites i llegendes, tradicions, etc...). O, també, "El gusto del vino" de Émile Peynaud i Jaques Blouin (Ed. Mundi-Prensa). Un llibre imprescindible per posar ordre a les percepcions i emocions que rebem de cada copa de vi tastada. Lectures on hi busquem un enriquiment personal. El que, a llarg termini, ens ha de permetre gaudir de manera molt més amplia de tot allò que tastarem. També, de tots aquells paisatges que visitarem. La veritat és que ens queda tant i tant per conèixer.

Coneixement que cal sempre actualitzar. Portar-lo als nostres dies. Cercar, si cal, nous horitzons. Ja fa algunes setmanes varem llegir el llibre de José Luis Louzán"La revolución del vino" i, avui, rellegim. Des d'aquest blog en recomanem la seva lectura a tots aquells que busquin senzillament sinceritat i honestedat. En José Luis, de la mateixa manera que Joan Gómez Pallarès a "Vinos naturales en España", ens ensenya que en aquest petit món del vi, com en la mateixa vida, cal guiar-nos segons el que dicta el nostre cor. En definitiva, fer vins que expressin la personalitat d'aquell qui un dia va dedicar tots els esforços i treballs a cultivar una vinya. Ambdós llibres són un clar reflex del nous aires. Aires que bufen fort. Plens d'una major consiència social i respectusos amb tot allò que ens envolta. Es tracta, simplement, de deixar el món un xic millor del que l'hem trobat. Es tracta, simplement, de beure i menjar un xic millor perquè ens haurem preocupat abans de saber de la persona que ens ho haurà posat a la taula.

Ells amb els seus llibres i, també, a través dels seus respectius blogs (La Trastienda... i Devinis) remouen consciències. Blogs que llegim periodicament. A l'igual que també el de Jaume Agudé (Vins de Catalunya) o el de Mariano Fisac (Mileurismo Gourmet). I, que avui, rellegim i cerquem els seus primers posts per aprendre, creixer i reflexionar com a blocaire. No coneixem cap autor d'un blog que no s'hagi preguntat, amb el pas dels anys, el sentit i l'utilitat de tot allò que escriu. A punt que malviatge compleixi els 5 anys de vida, mereix la pena dedicar-hi alguns moments a pensar-hi. Si així ens ajuda tot plegat a ser un xic millors (en aquest especial univers blocaire on sembla que, a vegades, tot hi valgui).

En definitiva, unes vacances que cal aprofitar i gaudir-ne amb la mateixa energia que ho fa l'avi Joan, als seus 90 i escaig anys. Una vida plena d'aprenentatge. Avui amb una mirada brillant. Qui de ben segur ompliria pàgines i pàgines de records ben vius que ens vindrien molt de gust llegir i que ens portarien a viure nous pensaments en aquest curt període vacacional.

L'avi Joan és Rock'n'Roll! (Foto d'Anna Artis)

Tingueu tots/es molt bones i merescudes vacances!

El Penedès, com qualsevol altra regió vitivinícola, ha tingut els seus punkis. Persones que sense la necessitat de passejar-se amb cresta de dos pams, cadenes de ferro i pantalons estripats han elaborat vins que han trencat les regles d'un sistema ortodoxa i han demostrat (en les èpoques de major desprestigi del raïm negre penedesenc) com un vi elaborat a base de Merlot (i en menor quantitat Carinyena i Cabernet Sauvignon) aconsegueix ser el millor vi negre penedesenc i rebre, ni més ni menys que, 94 punts Parker en la seva primera anyada, 1999. Amb el permís de l'Irene i Laurent, Alemany Corrió i el seu fill Sot Lefriec han estat molt punkis!

Irene Alemany copa en mà

Avui, ens és molt senzill a tots plegats parlar de cellers que realitzen veremes en verd, que segueixen el període lunar (al llarg del procés de vinificació) o que, fins i tot, les fermentacions dels seus vins són realitzades per llevats indígenes. Però, vint anys enrere, l'immensa majoria de cellers del Penedès hi existia una predominant de bata blanca. Enòlegs que menystenien les vinyes d'on naixia els seus vins i escumosos. Aquesta va ser la motivació principal que va moure l'Irene Alemany, a meitats dels 90, a marxar de Catalunya per aprendre dels nostres veïns francesos. A la Bourgogne va ser on va entendre l'importància de conceptes tan elementals com el terroir. Entre petites estades en vignerons va aprendre a estimar la vinya com ningú li va ensenyar aquí. A estudiar com tenir cura i preservar l'acidesa de la verema (característica fonamental que han de tenir els vins destinats a llargues criances). Els records, encara avui, són molt vius per ella. Tant que, en el moment que ens ho explica, els seus ulls brillen i fa una petita aturada per rempredre la visita. Aquells van ser anys viscuts intensament. Redescobrir la viticultura que l'apassionava. Trobar l'amor de la seva vida, Laurent Corrió. I emprendre el repte que un dia li va proposar el seu pare: fer un vi de la vinya dels Ànecs de Lavern.

Mas cort i les vinyes de Xarel.lo de Cargol Treu Vi

Elaborar els seus vins en el que va ser el local d'una vella impremta vilafranquina (rodejada de grans bodegues penedesenques) va portar a identificar el seu treball com a vi de garatge. Precisament en aquests espais on (alguns) hi acumulem piles de velles d'andròmines (els garatges) és d'on han començat grans aventures d'èxit a la vida: Steve Jobs o, el mateix, Robert Parker quan editava, per uns quants amics, els seus primers fanzines que tractaven dels vins que anava tastant. Avui, l'Irene mostra amb cert orgull el seu celler. Parets que encara guarden algun record de les tintes d'èpoques passades. No obstant, l'activitat és una altra. Dipòsits d'inox (316*) de petit volum fets per les mateixes mans del seu pare. De diàmetre reduït i d'alçada considerable per tal d'evitar les oxidacions. Una petita sala de barriques. Alguna petita bomba per moure els vins. Un petit espai per l'emmagatzematge de botelles. Aproximadament, els 150 metres quadrats de planta no donen per gaire més. Però quan les idees són clares no cal gaire més per aconseguir vins de la talla de família Alemany Corrió.

*L'inox 316 és una de les qualitats més altes d'acer que tan sols s'utilitza per les aixetes (dels dipòsits). La majoria dels dipòsits són construïts amb qualitats més baixes d'inox, com és el 304.

Irene explicant les característiques del celler

Tot i que som un grup nombrós (Vinificats, Gemma Morató, Astrid Goldstein, Racimo al Paladar i cia) no deixem escapar l'oportunitat, de bonament repartir-nos com podem en cotxes, per visitar la vinya de Carinyena i Xarel.lo (al peu de la carretera que porta a Olesa de Bonesvalls, Mas Cort Vell). Vinyes de setanta i vuitanta anys d'on hi neix el seu vi "cargol treu vi". Acompanyats del cant d'un grill, L'Irene ens explica alguns dels treballs que realitzen a la vinya: l'obsessió pel control del vigor de les plantes, la bona exposició del fullatge i aeració al mateix temps, l'importància de la crema de les restes de poda, de conèixer a fons els nostres sòls i, també, la cura de la fauna auxiliar com podrien ser els fitoseids. La tarda avança i decau, també, l'intensitat del sol d'aquest estiu tan calorós fet que permet dilatar la conversa i tractar altres temes que no són propis de la vinya. L'Irene és un persona amb un discurs clar i net. Molt crític també en molts aspectes de l'entorn vitivinícola penedesenc. Ella és una persona que coneix sobradament bé els problemes d'aquesta regió i no se n'amaga. Però, a la vegada, no renuncia a buscar-hi solucions i a donar un cop de mà a totes aquelles iniciatives honestes. L'estima que té per la comarca és molt gran.

les feixes de les vinyes velles de Xarel.lo que treballen els Alemany Corrió

De nou al celler, arriba el moment del tast que comença amb el Xarel.lo Principia Mathematica 2014. Vi amb el que l'Irene ens explica una anècdota en la que l'art i la música en són els protagonistes. On un professor de matemàtiques enamorat de la música (Àlex Torío) i un excèntric pintor (Evru) conflueixen en aquest vi per donar-nos petites notes d'aquí i d'allà, un pas directe fi i elegant i molta frescor. Segueix una copa de Cargol Treu Vi 2014. Un Xarel.lo que mostra característiques de les terres del Massís del Garraf, salinitat i petits tocs de mineralitat. Pas Curtei 2013, amb una base de Merlot (a més de Cabernet Sauvignon i Carinyena) hi sobre surt un caràcter com pocs al seu nivell de preu (uns 15 euros). A falta d'estar del tot assentat en botella hi destaca el seu volum en boca. Poc a poc van apareixen les primeres fruites que guanyaran protagonisme si el deixem reposar. Un vi que el 2016 és mostrarà impressionant!

instant entre converses a la vinya

La generositat de l'Irene no té límits. Entra a la sala on hi reposen els seus vins i d'allà en surt amb un Sot Lefriec 2006 i un 2007. Un vi que el seu nom presenta arrels de les dues famílies (els Alemany i els Corrió). El terme Sot que recorda a l'avi de l'Irene quan li manava algunes feines i utilitzava aquest mot. I Lefriec cognom de l'àvia materna de Laurent que la família hi tenia especial estima. Amb la base Merlot, un cinquanta per cent del cupatge, és un vi que ens ha d'omplir de records. Notes diverses que cal beure de forma reposada. Vi que ens acompanya a fer un passat present. Tastem 2006 i 2007 i als dos els hi resta encara tota un vida per endavant. Es mostren tan vius com el Pas Curtei 2013. Sot Lefriec és un vi que cal deixar madurar i reposar als nostres petits cellers. La paciència es veurà recompensada. N'estem del tot segurs!

*2006: anyada marcada per les seves elevades temperatures. Un dels anys més calorosos i secs al Penedès.
*2007: anyada marcada per un hivern i primavera càlids i un estiu fresc. Precipitació anual més aviat escassa.

els ceps vells de Xarel.lo

Ens emportem el record d'aquella tarda de divendres al costat de l'Irene i els seus vins. Records que ens agrada compartir amb vosaltres si tot plegat ajuda a fer un xic més gran l'amor que sentim per una terra. Llarga vida als punkis del vi!

L'Irene mostrant-nos alguns dels treballs a la vinya

Quan, fa cinc anys, uns servidors pensàvem en iniciar la nostra aventura blocaire ben poques preguntes del perquè van passar pels nostres caps. Les ganes de compartir tot allò que ens agrada van ser el nostre únic objectiu (i el fet de compartir poseu-lo entre cometes perquè mai hauríem imaginat que el nostre blog fos ni de bon tros el que és avui). Un blog que tenia la finalitat de ser un diari (gairebé) de caire personal s'ha anat convertint en un lloc per on hi passa molta gent. Tanta que, a vegades, ens fa un xic de por ser un família amb aquest grau d'exposició a la xarxa. Però el fet de no anar a buscar res més enllà del que ja tenim pensem que ha estat el nostre valor. Les nostres valoracions i opinions són i seguiran sent del tot lliures. Tan sols a vegades, mig tenyides per algunes de les circumstàncies que et porta la vida. Tal i com està sent aquesta llarga setmana.

És així com, tot i estar d'aniversari, portem uns dies que no ens podem treure del cap una imatge. Malgrat, en un inici, voluntàriament, pretendre obviar-la ens ha estat impossible. La crueltat dels mitjans i de les xarxes socials alhora d'oferir i tractar determinades noticies es més que reprovable. Si més no, i malauradament, el petit Aylan Kurli, de tan sols tres anys, ha servit per posar cara al drama dels refugiats sirians. Tenir un fill d'una edat similar posa encara més a flor de pell la nostra sensibilitat. La fragilitat d'uns pares que els porta a pensar que únicament ha estat l'atzar que ha volgut que el petit Aylan Kurli no fos el petit Guiu Galimany Sadurní. Aquesta nit veient el nostre fill feliçment bufant unes espelmes d'un pastís que li han posat davant seu els seus pares, uns pensen en quina realitat tan diferent està sumergit el seu fill (tan i tan diferent a la que ha tingut que patir el petit Aylan). Que només l'atzar i unes ments totalment malaltisses desposseïdes de cap engruna d'ànima han impedit que el Guiu Galimany Sadurní i l'Aylan Kurli compartissin potser algun dia una ciutat, una plaça, un carrer o, fins i tot un joc.

Avui, ens preguntem, una i altra vegada, el perquè escrivim i editem un blog que parla de restaurants, vins i llocs (gairebé) idil.lics mentre, dia rere dia, el món hi passen coses tan espantoses? El dia passa i no tenim resposta. Només les ganes de seguir-ho fent tal i com ho hem fet fins el dia d'avui. Mentrestant la tristesa segueix consumint els cors d'uns pares que segueixen sense treure's del cap l'imatge d'aquella platja turca. Però que, malgrat tot, celebren un aniversari amb el petit de casa i que no desaprofiten ocasió per col.laborar de la manera que sigui i per poc que puguin les seves butxaques amb alguna actuació que algun dia pugui fer d'aquest petit racó de món una terra més justa per tots.

Mai t'oblidarem, Aylan Kurli. Un dia tu serviràs per explicar al nostre fill (Guiu) la lluita i el sommi de molts infants que viuen perseguint un bri d'esperança i felicitat. Bufem les espelmes amb el desig que un infant hagi trobat una terra millor on viure.

Poc a poc les tardes van adquirint unes llums més atenuades. El sol busca refugi abans i cedeix bona part del protagonisme de les vesprades a la seva companya, la lluna (aquella que tenen al cap tants i tants viticultors alhora de posar-se mans a la feina ja sigui al camp o al celler). Poc a poc ens apropem a l'equinocci de tardor (23 de setembre). Deixarem enrere estones compartides amb amics a cavall de places i carrers del nostre poble per a recollir-nos a casa i cercar altres moments més íntims. De ben segur, en els que gaudirem d'unes altres complicitats més serenes, més pausades. Seran temps de copes reposades, intenses i complexes que ens permetran gaudir d'una conversa senzilla, d'una petita lectura, d'un tast dels primers bolets de la temporada o, fins i tot, d'un viatge per aquí i allà de pensaments amb un mateix.

Temps, també, perquè les primeres boires cobreixin subtilment el nostres paisatges. Agafades de la mà de petites corrents d'aire visitaran les nostres vinyes. Produint les condicions favorables per la floració i reproducció de les espores d'algun que altra fong. Viticultors que s'aprofiten d'aquestes condicions naturals per elaborar vins (de veremes tardanes) que ens venen molt de gust en aquesta època de l'any. Així, és el cas dels vins de boira elaborats a partir d'atacs del fong Botrytis Cinerea del celler DG Viticultors.

les vinyes de DG Viticultors presidint el Penedès des de Pontons

DG Viticultors neix l'any 2006 com a fruit d'unes vinyes que va adquirir la família alellenca Doménech Garay (1991). També, dedueixo amb la conversa, fruit de la impotència que té un quan veu que el seu raïm no és lo suficientment ben valorat pels elaboradors als qui ven. Avui, Pere Doménech i Antoni García (propietaris), a banda d'unir-los el parentiu de cunyats, comparteixen l'il.lusió i el repte d'esdevenir un celler a tenir en compte dins el gran Penedès. Amb una producció molt limitada, unes 30.000 botelles, i llargues criances posen al mercat uns vins i caves que mereixen tota la nostra atenció. Ara que tot just comença la tardor i la nostra gastronomia aprofita tan i tan bé l'esclat del bosc i la rica diversitat micològica del nostre país.

compartint paraules amb l'Antoni just a l'entrada del celler

Tenim la gran sort de compartir tot un matí amb ells. Just arribar al celler, situat a ple centre de Torrelles de Foix, ens inviten a començar la visita per la vinya. Són, aproximadament, unes 50 hectàrees situades en el terme municipal de Pontons (650-830m altitud) repartides en dues grans finques: Mas Fonoll i Mas Sapera. Finques que, a la vegada, són trencades per zones boscoses donant com a resultat petites parcel.les on el Pere i l'Antoni apliquen una viticultura ecològica. En les que, també, poc a poc experimenten amb les cobertes vegetals, per tal de enriquir la biodiversitat d'uns sòls que han estat llaurats durant molts i molts anys. Terres de poca profunditat sota els quals un troba ràpidament la roca mare. Zones (no en totes les parcel.les) on hi ha disposició d'aigua (via reg). Aigua que només es va utilitzar els primers anys de plantació. La complexitat de gestionar 50 hectàrees allunyades del celler requereix realitzar una viticultura senzilla i, al mateix temps, efectiva.

imatge de les vinyes amb coberta vegetal espontània a primers de juny

El recorregut per les vinyes se'ns fa curt. Davant nostre s'obren paisatges magnífics. Un mar sencer de vinyes que avarca bona part de la plana penedesenca. Vegetació exuberant i rica en diversitat. De ben segur, el "Penedès superior" ha estat i segueix sent una zona molt menys coneguda per la majoria dels visitants a la comarca (al no estar situada al pas de les grans infraestructures per la seva complexa orografia). Aquesta característica li ha permès que conserves trets molt diferenciats de la resta del Penedès. Val molt la pena gaudir-ne ara que precisament començarà la tardor i, també, la temporada boletaire. Això sí! No desaprofiteu l'oportunitat d'aturar-vos a fer una copa de vi en algun dels seus cellers.

Camí de tornada al celler parlem amb el Pere i l'Antoni dels inicis del projecte. Però, ràpidament, la conversa deriva cap a altres temes. Amb ells parlem de l'esforç que fa la pagesia per mantenir les terres cultivades davant uns preus de mercat del tot injustos. Ambdós són bons coneixedors de la precarietat que viuen molts viticultors penedesencs alhora de mantenir l'activitat agrària, ja que, DG Viticultors, només destina una minsa part de les 50 hectàrees de vinya pròpia a l'elaboració dels seus vins. Les impressions i valoracions de tots plegats ens acompanyen fins a l'arribada a les portes del celler.

sala de vinificacions del celler

DG Viticultors disposa d'un celler modern que ha mantingut l'exterior del d'una casa més en ple carrer de la Raval. Ens crida l'atenció l'ordre i la netedat de tota l'instal.lació. Res fora de lloc. Res deixat al desafortunat atzar que pugui malmetre alguna de les seves vinificacions. Els dipòsits d'acer inox i les barriques de fusta de diferents volum i procedències ocupen la major part del celler. El temps apressa i les nostres boques saliven per tastar algun dels seus singulars vins. Cinclus SC 2011és el primer vi que fa remoure les nostres copes (SC, sense aportació de Caligo). Elaborat a partir de varietats foranees de la finca Mas Fonoll (Incrocio Manzoni, Loureiro i Albariño) i sense pas per fusta és mostra lleuger, tocs de fruites blanques i amb una destacada acidesa. El treball amb lies a que ha estat sotmès li dona cremositat molt agraïda en boca. El segueix, Cinclus 2010 elaborat a partir de la Chardonnay i Albariño de la finca Mas Fonoll amb aportació de Caligo (dolç de Botrytis). Vi que mostra una major complexitat i pas llarg en boca. Aquí, Caligo li dona unes notes vinoses que recordarien als dolços de Jerez (sense ni molt menys ser un vi dolç! ja que es tracta d'un vi blanc tranquil). L'arrodoneix en boca notes de préssec barrejades amb cítrics, lleugers fumats i caramel.

l'imatge dels nous brut nature de DG Viticultors, Garay

Il.lusionats, el Pere i l'Antoni ens mostren les seves dues noves creacions. Dos escumosos brut nature (2013) preparats per ser-ne gaudits a tota hora: Garay Blanc (Chardonnay) i Garay Rosat (Pinot Noir), ambdós amb una petita aportació de Caligo (5%). Presenten una bombolla molt ben integrada, molta fruita, frescos, amb pas per boca molt agradable. Un sol glop d'aquests convida immediatament a repetir-lo. Els escumosos Garay pretenen desmarcar-se de la singularitat i accent tan gastronòmic dels seus dos germans. El primer, d'aquesta parella tan i tan suggerent a la taula, és el Brut Rosé DG Viticultors 2011 (Pinot Noir) i, en segon lloc, el Brut Blanc DG Viticultors 2012 (Chardonnay). Ambdós, també, porten un petit afegit de Caligo que els hi dona uns 8 g de sucre residual. Són meravellosament elegants i cremosos en boca. En el primer cas, el Pinot Noir, les notes de fruita i llevats predominen sobre un fons de notes dolces a vins tipus sherry. El Chardonnay és mostra mineral, tocs de fruits secs torrats, notes de fruita blanca madura (poma). Dos escumosos explosius que us faran gaudir de la millor gastronomia de casa nostra.

a primer pla de l'imatge en Pere Doménech

Ens atansem a la sala de barriques per seguir el tast dels vins de verema tardana. Compartim copes de vins embotellats o, fins i tot, encara en ple procés de criança (directament de la bota). DG Viticultors destina bona part del seu temps i recursos a aquest tipus de vins elaborats a partir de les infeccions de Botrytis Cinerea. El temps i els recursos, l'estima i tot el saber que destinen el Pere i l'Antoni a la gamma de vins Caligo és el que els fa tan i tan especials. Obrim el tast d'aquests vins amb el Caligo 2013 (Chardonnay). Sense pas per fusta manté una acidesa notable. Entrada fresca i molt rodó en boca. Notes de orellanes i mel, almívars (180 g de sucre residual) i lleugers fruits secs. Caligo 2010 (amb base de Chadornnay i la resta Incrocio Manzoni) passat per una infusió en llates de roure. Cremositat en boca i notes de compotes i fumats. Manté una acidesa important. Petit Caligo 2009 (amb base de Sauvignon Blanc i la resta de Chardonnay passat lleugerament per fusta). En nas, sorprèn el caràcter floral que manté aquest vi i que predomina sobre les notes de mel i cítriques. Pas llarg en boca.

Omplim les copes amb altres vinificacions especials fins arribar al tast del Caligo 2009 Essència. Unvi de Chardonnay amb 300 g de sucre residual i dos anys de criança. Una autèntica meravella! Concentració i complexitat aromàtica (tocs de tomàquet sec, figues i préssec, notes especiades...). Un vi que manté una frescor i cremositat, a la vegada, en boca espectacular. Ja sigui sol o bé acompanyat (taula de formatges blaus o foie fresc) podeu estar molt a prop de tocar el cel.

És quan a partir de les primeres boires (humitats) i el contrast de tèrmic que apareixen els primers inòculs de Botrytis Cinerea sobre els raïms. L'alçada i les condicions úniques que disposen les vinyes (La Clota) de DG Viticultors permet elaborar aquests meravellosos nèctars. Del que podria semblar una verema o un vi espatllat les bones arts del Pere i l'Antoni converteixen aquest/a en un petit (gran) plaer pels nostres sentits. Amb el regust d'aquell dia us desitgem una molt bona entrada a la tardor i que gaudiu intensament de tots i cadascun dels seus fruits!

sala de tast del celler un cop finalitzada la visita

A l'igual que les gires dels grans grups musicals, així és com Can Rafols del Caus vol celebrar el vint-i-cinquè aniversari del seu vi Caus Lubis. Un esdeveniment que va donar el tret de sortida dilluns passat, en un meravellós escenari (Hotel Omm - Barcelona) i envoltat dels més fervents admiradors de Carlos Esteva - alma mater d'aquest gran celler penedesenc i personalitat que s'ha guanyat a pols el respecte de tot el món vitivinícola de casa nostra. Seran dotze grans actuacions per tot el territori espanyol que consistiran en un tast vertical de les anyades més singulars d'aquest monovarietal de merlot que va nàixer el 1990 a la vinya la Calma del Ros (massís del Garraf).

logo utilitzat per commemorar els 25 anys de Caus Lubis

En la més estricta puntualitat espanyola, les paraules de Carlos Esteva donen inici a aquest excepcional tast vertical. Paraules que ens expliquen d'una vinya (de poc més de una hectàrea de merlot sobre 140 de Ruggeri, plantada l'any 1983, integrada en el paisatge del massís del Garraf, en conducció Royat, de sòl argilo-calcari i poc profund, en orientació nord-est i veremada, enguany, el 23 de setembre), d'un vi (de fermentació pausada sense adició de llevats, criança de 12 mesos en barriques de roure francès Tronçais i 8 anys mínim de botella) i d'un equip humà (el qual s'ha posat al servei d'aquesta brillant i vital persona que és en Carlos Esteva). Paraules que ens arriben marcades per alguna mala jugada de la vida que ha patit en Carlos aquests darrers mesos. Però que, malgrat això, no amaguen la vitalitat i la força humana d'aquest brillant cavaller del vi.

Carlos Esteva donant-nos la benvinguda

Finalitzades les presentacions, Audrey Doré (sommelier del grup Tragaluz) va assumir el protagonisme i va ser ella la persona responsable de conduir el tast al llarg de les 6 anyades de Caus Lubis: 1997,1998,1999,2003,2004 i 2006. També, les intervencions de molts dels assistents van enriquir sensorialment i emocionalment els comentaris de la sommelier. A nivell personal us deixo amb algunes de les notes que vaig prendre davant de cada copa tastada.

2003: (és l'anyada que actualment es pot trobar en el mercat) Presenta un acidesa excel.lent que es tradueix amb un fons important d'aromàtiques. Les notes minerals del massís hi són molt presents. Fruita madura, però sense arribar a compotes. Una anyada que cal tastar!
*anyada càlida (tpe mitja 16,30ºC) i plujosa (632mm). Brotació tardana. Període primavera-estiu d'elevades temperatures i sec. Presència de pluges importants en verema.

2004: (l'anyada que apareixerà l'any vinent en el mercat) No es mostra tan fresca com l'anterior. En nas es presenta més complexa i amb un major volum. Presència de notes verdes i astringència marcada que agrairan l'any de botella que li queda per endavant. També, les notes de criança hi són molt presents.
*anyada bastant més fresca que la 2003 (tpe mitja 15,77ºC) i relativament plujosa (524mm). L'estiu va ser calorós amb el conseqüent retard en la maduració. Notable presència de pluges en verema.

2006: Un vi molt viu d'astringència molt marcada que recupera la frescor que estava present a la copa 2003. Malgrat que prové d'una anyada extremadament seca i càlida.
*anyada càlida (tpe mitja 16,52ºC) i extremadament seca (390mm). La concentració de pluges té lloc abans de la brotació. El segueix un període d'elevades temperatures i sense pluges. Aquestes arribaran ja tard (al final de la verema).

la sala de l'hotel Omm va reunir prop d'una trentena de persones (foto de Can Ràfols dels Caus)

1999: Presenta elegància excepcional. En nas hi són present les notes aromàtiques, però aquestes estant magníficament acompanyades per altres aromes dels grans criances (torrefactes, cuirs, lleugera xocolata). Manté una acidesa captivadora. L'anyada que em va enamorar!
*anyada relativament fresca (tpe mitja 15,45ºC) i pluviometria moderada (513mm). Període pre-brotació fresc i humit. Període fins a maduració i verema relativament sec.

1998: Manté bona part de les característiques que he trobat en l'anyada 1999. Però en aquest cas bona part dels aromes hi són més pesats. La fruita tendeix a compotes i les notes fresques d'aromàtiques, característiques del massís, no hi són tan presents. Un vi excel.lent que prové d'una de les millors anyades. Però que avui no la canvio per la 99.
*anyada relativament fresca molt similar a 1999 (tpe mitja 15,29ºC) i pluviometria lleugerament més escassa (457mm). I que com a única diferència amb el 1999 és que el període hivern va resultar ser força més càlid.

1997: D'aromes menys intensos que els anteriors. Fruita que tendeix a ser-hi molt poc present. Notes marcades d'evolució. També, presents tocs més verds. Una anyada que arriba a la seva fi.
*anyada relativament càlid (tpe mitja 15,86ºC) i de pluviometria molt semblant a 1998 (451mm). En destaca els importants registres de pluja al llarg de tot el període hivern i inici primavera. El precedeix l'any (1996) més plujós dels darrers 25 anys.

el servei dels vins va estar al nivell de les grans ocasions (foto de Can Ràfols dels Caus)

Val a dir que l'equip tècnic de Can Ràfols dels Caus va tenir el gran detall d'acompanyar el tast amb una petita mostra de raïm (merlot) de la vinya la Calma del Ros. Mentre assaboreixo un singló no puc deixar de pensar el maltracta que ha patit aquesta varietat al Penedès (plantada en terrenys impossibles només per satisfer la demanda d'uns quants elaboradors). Quan, avui, preval el discurs de les varietats autòctones (que en cap cas poso en dubte i mereix tot el nostre suport), però que, a la vegada i desafortunadament, criminalitza a aquells que segueixen apostant, a contra corrent, per unes varietats nobles foranes que han estat exitosament ben implantades en terroirs singulars. Immers en dissensions varies, anhelo que arribi aviat el dia que l'única llei que imperi alhora de treballar una terra i d'elaborar un vi sigui la força de la naturalesa i el dictàmens del mateix cor del viticultor. I, precisament, Caus Lubis és això! Una terra que s'estima una varietat (provingui d'on provingui) i la passió d'una persona per a saber-ho interpretar.

Per molts i molts anys, Caus Lubis!

logos que lluïen unes camisetes dissenyades per l'èquip de Can Ràfols dels Caus

L'Arc de Triomf de Barcelona no ha estat mai símbol de cap victòria. Creat l'any 1888 per Josep Vilaseca, en motiu de l'Exposició Universal, fou l'element que donava la benvinguda al visitant que tenia voluntat d'accedir al recinte del Parc de la Ciutadella. Amb el pas dels anys, aquest monument segueix aglutinant entorn seu importants esdeveniments socials de la ciutat. Alguns de major càrrega política, com els actes que tenen lloc al llarg de la diada nacional de Catalunya, i d'altres de tipus molt més lúdics i festius, com és el cas de La Mostra de Vins i Caves de Catalunya. I es que arribats a la seva 35 ena edició agafa més sentit que mai seguir celebrant La Mostra davant un monument com l'Arc del Triomf. Just quan els vins i escumosos catalans consoliden, poc a poc, el seu domini en el consum intern (mercat català) davant, encara, de la forta demanda dels vins de Rioja. Poc a poc, som més forts, ens estimem més i sortim victoriosos de les petites batalles!

Qui us parlem hem trepitjat l'edició d'enguany un parell de vegades i en ambdós dies vam poder palpar l'èxit notable que ha anat assolint al llarg dels anys. Fer cues de 20 minuts llargs per aconseguir copa i tiquets és motiu d'èxit! Rodejar-se de gent d'aquí i de fora tastant els vins i escumosos dels nostres cellers és motiu d'èxit! Veure les cares somrients de centenars de joves compartint allò que més ens agrada és un motiu més per a desitjar una llarga vida a La Mostra!

el passeig presentant un ple absolut tots els dies de La Mostra

Una edició més (La Mostra) ha estat un meravellós aparador de la riquesa d'estils dels nostres vins i escumosos. També, i en la mesura del possible, ha estat un apropament a paisatges diversos, terres cultivades i de gent obstinada a treure'n els seus millors fruits. Com els colors que donen vida a la paleta del pintor, intentarem, a través de sis copes, portar-vos a casa les emocions i sensacions que ens desperta aquest nostre petit país vitivinícola. Ens hi acompanyeu?

Mas Rodó, Riesling 2014. Catalunya, en alguns casos, ha sabut treballar varietats foranies, pràcticament, com a pròpies. Aquest és el cas del celler Mas Rodó que ha aprofitat les altituds on es troba (Penedès 500m) per cultivar aquesta varietat procedent, majoritàriament, a les valls del Rihn (Alemanya) i Alsàcia (França). Aquest Riesling 2014 presenta un assemblatge amb una altra varietat, aquesta sí, molt pròpia del Penedès com és la Parellada (15%). Amb un pas per fusta gairebé imperceptible en el tast (21 dies de contacte amb botes) es mostra aromàtic, d'una acidesa elegant i molt rodó (cremós) en boca. Seria un excel.lent company de viatge per un saltejat de quatre mucoses.

Alta Alella, Cau d'en Genís 2014. D'una varietat que no ens és pròpia saltem a una varietat autòctona, la Pansa Blanca. De trepitjar una terra argilo-calcària marxem per posar els peus en una terra de sauló. Aquest és un vi elaborat a partir d'una sola parcel.la. Ceps de 70 anys. Lleugera criança sobre mares. Es mostra complexa en nas i voluminós en boca. Si l'anterior vi era, totalment, una línia recta, aquí trobem un entramat de camins. On cadascun d'ells ens explica quelcom d'un vi tan especial com és aquest Cau d'en Genís. Doneu-li temps i guanyarà en expressivitat.

imatge del mostrador d'Alta Alella

Maria Rigol Ordi, Gran Reserva 2008. Les celebracions a Catalunya han anat sempre acompanyades de bombolles i en aquest petit recorregut no hi podia faltar un escumós. Obligat era el nostre pas per algun dels cellers de la capital del cava i presents a La Mostra. D'entre tots els visitats ens quedem amb les caves Maria Rigol Ordi on hi tastem el Gran reserva 2008. Un brut nature de (atenció!!!) 72 mesos d'envelliment. De cupatge tradicional (Macabeu, Xarel.lo i Parellada) presenta una joventut digne dels grans caves amb aquestes llargues criances. Hi és present la pastisseria, però tan ben acompanyada de notes de mel i especiades. Un carbònic fi a l'entrada en boca, després fonedís. I amb una acidesa que el manté meravellosament viu i elegant. Un cava per vestir les millors taules!

Scala Dei, Prior 2013. Si de vins negres toca parlar cal acostar-nos a les terres de llicorella. El paisatge vitivinícola del Priorat és uns dels grans pilars enoturístics del nostre país i el celler de Scala Dei una referència històrica a tenir en compte al llarg d'anys i anys d'elaboració de vins. El Prior 2013 és una bona mostra de tot plegat. Una Garnatxa (acompanyada de Cabarnet Sauvignon i Syrah) que mostra clarament el caràcter dels vins d'aquella terra. Fruits vermells madurs i subtils tocs especiats i de regalèssia. Opulència en boca. Desitjos d'acompanyar les millors carns. Prior 2013 és una de les portes d'entrada a seguir descobrint aquesta terra de grandíssims vins.

Eva Ventura presentant-nos el seu nou cava Ancestral

Mas Bertran, Ancestral 2014. Fem un gir i tornem als escumosos. Ens endinsem de nou entre mars de vinyes penedesencs fins a arribar a Mas Bertran. Ens aturem aquí per mostrar algunes de les noves tendències que apareixen en el mercat dels escumosos, els ancestrals! Vinificacions que neixen de la fermentació en grans dipòsits d'acer inoxidable i que són traspassats a ampolla just a la meitat del seu contingut en sucres. D'aquesta manera, la fermentació continua en l'ampolla perquè la resta del sucre acabi formant el carbònic. L'Ancestral de Mas Bertran és un escumós de Xarel.lo amb 22 g de sucre residual i 10º d'alcohol. Es mostra atractiu en el seu pas per boca presentant notes de molta fruita (raïms dolços esclatant a cada glop). Us enamorarà, Tasteu-lo.

Espelt, Airam Solera. Les dolces Garnatxes (també conegudes com Lledoner) de l'Empordà no podien, de cap manera, faltar en aquest personal recorregut per la mostra. Els joves cellers Espelt en son una bona mostra del resorgiment d'aquesta terra. Tastem el seu vi Airam. Un dolç de Garnatxa negra (80%) i Garnatxa Grisa (20%) criada al llarg d'un any amb soleres de 1998. Un tipus de vi que recomanem per ser beguts a la tardor. Les notes de tabac, xocolata, cafè encaixen molt bé pels capvespres d'aquesta època de l'any. En boca és esclatant, potent i molt ben equilibrat er una acidesa que fa que sigui fresc en el nostre paladar.

Ens allunyem de La Mostra per adentrar-nos a través dels carrers del Born fins a trobar la cercavila de gegants de la ciutat. Això sí! Recorregut que fem encara mullant-nos els nostres llavis amb el dolç Airam. Salut #vicatalà!

Massa sovint tots plegats caiem en el parany de creure i, al mateix temps, proclamar als quatre vents la mediocritat pel que fa a la qualitat d'alguns productes que elaboren les grans marques de vins i caves. Sense anar més lluny, sense cap tipus de premeditació i encara menys de menyspreu, a casa fa temps que no entra cap referència d'algun d'aquests grans elaboradors (que tots nosaltres tenim al cap). La cerca de vins que no hagin passat per gaires mans, que respirin l'ànima de la persona que els ha cuidat i ens expliquin quelcom d'allà on venen ha estat el nostre leitmotiv alhora d'escollir el vi o escumós a tastar.

Xavi Nolla, dirigint el tast a Can Codorniu

Dit això, fa unes setmanes vàrem rebre una invitació de Xavi Nolla -Codorníu- per ensenyar-nos el recentment estrenat celler Jaume destinat a l'experimentació i microvinificacions de les finques més rellevants de Catalunya (Penedès, Poblet i Raimat). Hem de confessar que teníem molt d'interès a conèixer aquest nou projecte de Codorníu després dels importants canvis que va patir la direcció tècnica del grup amb l'entrada de Arthur O'Connor i Bruno Colomer. Un nou equip que té com únic objectiu fer renéixer una marca que per alguns havia entrat en un dolç somni letàrgic. Una nova i jove tripulació que pretenen, des d'aquest petit celler, fer una posta a punt dels nous productes Codorníu. De la mà d'en Xavi Nolla i l'enòloga Mireia Viñals vam sentir en pròpia pell el rum rum d'aquest nou motor que ha de ser bandera de la nova filosofia de treball del grup.

recorrem una part de les caves de Codorniu

De camí al nou celler Jaume, passem per alguns dels llocs més significatius de Can Codorníu (Sant Sadurní d'Anoia): el celler gran i la torre (obra del modernisme de Puig i Cadafalch), el museu situat sobre l'antiga sala de premses, les quilomètriques caves o, fins i tot, el lloc on es desgorjà la primera botella de cava del celler cap a l'any 1872. L'historia de la família Codorníu (més tard, també, lligada a la família de viticultors Raventós) es llarga i ha donat peu a una de les més grans nissagues de Catalunya. Avui, el Grup Codorníu ocupa posicions capdavanteres entre les empreses vitivinícoles més grans a nivell mundial i té una presència consolidada a diversos zones: Catalunya (Codorníu, Scala Dei, Abadía Poblet i Raimat), Somontano (Nuviana), Rioja (Bodegas Bilbainas), Ribera del Duero (Legaris), Argentina-Mendoza (Séptima) i California-Napa Valley (Artesa).

racó on es desgorjà la primera botella de cava

L'entrada al celler Jaume ens captiva per les bones condicions de treball que ofereix. Comoditat, lluminositat, calidesa i tots els gadgets necessaris que pot demanar un enòleg per realitzar un treball d'elaboració a petita escala d'allò més acurat. Fins i tot d'una petita cava independent on hi reposen els escumosos elaborats per l'equip del celler Jaume (Mireia, Laura i Sandrine). Les veremes que aquí s'elaboren han estat seleccionades per la direcció tècnica i provenen del Penedès (Macabeu, Xarel.lo i Parellada), Poblet-Conca de Barberà (Pinot Noir) i Raimat-Costers del Segre (Chardonnay). Cadascuna d'elles amb una elaboració, aproximada, d'un miler de botelles. De les quals 500 tindran una criança mínima de 70 mesos. La resta, la criança serà determinada pels mateixos enòlegs del celler Jaume. Petites elaboracions que seràn posades en comptagotes en el mercat. Les que de ben segur passaran per alt pel gran públic, però que pretenen ser punta de llança de tota la resta de productes Codorniu.

imatge del celler Jaume

És en el mateix celler Jaume on realitzem el tast d'algun d'aquests escumosos i on ens fem l'idea de la revolució que engega Codorniu. Són diversos els productes que passen per les nostres copes, però de tots ells volem destacar-ne tres: Reina Maria Cristina 2013 (Pinot Noir), un Brut que ha passat 22 mesos a la cava abans de sortir al mercat i que és absoluta delicadesa. De bombolla fina, notes de fruites, tocs de la criança, és cremós i llarg en boca. Un molt bon amic a la taula. Gran Codorniu 2009 Finca la Pleta (Chardonnay), malgrat els seus 70 mesos de criança manté una frescor admirable. Sublim! notes de fruita madura (poma al forn) i tocs vegetals (romaní), acidesa exquisida, certa salinitat, ampli en boca. Únic entre els escumosos de Chardonnay. 456 2007 (Chardonnay, Pinot Noir i Xarel.lo). Un escumós amb 100 mesos de criança i que encara no ha sortit al mercat. Es preveu fer-ho de cara l'any vinent. El seu nom es deu al número de veremes que han tingut lloc a Can Codorniu, de manera ininterrompudament. El tastem de forma improvisada, a temperatura ambient, directament de la cava. Es mostra viu, delicat, (sorprenentment) intents en els aromes de fruites. Només al final en boca un hi troba lleugeres notes licoroses i d'evolució. Sincerament, no recordem haver tastat mai cap escumós que sigui capaç de conservar tant bé la fruita i mantenint-se tant i tant viu com ho fa aquest després d'haver reposat gairebé 9 anys. Un cava comparable als grans treballs de orfebreria.

moment del tast al celler Jaume

La cirereta d'aquest pastís la posa un tast de vins de la casa: Ànima de Raimat 2014, Viña Pomal 106 barriques 2010, Scala Dei Cartoixa 2008, Viña Pomal Alto de la Caseta 2010 i Scala Dei Pla dels Àngels 2014. Precisament, és aquest darrer vi el que ens ve més de gust destacar de tot el tast. Una Garnatxa d'uns 35 anys vinificada en rosat per les mans de Ricard Rofes. Les, només, tres hores de maceració li donen caràcter de fruits vermells, lleugeres notes cítriques i cert volum en boca. Un rosat d'alçada (500m) per ser begut vora mar.

Codorniu ha despertat de nou la nostre més gran admiració. Admiració per la nova filosofia de treball aplicada al celler Jaume. Admiració per uns vins i escumosos sincers, delicats, expressius i plens de vida. El prestigi d'una gran marca recuperat a pols!

Uns ens preguntem com una ruta tan i tan xula pot tenir un nom que invoqui a quelcom tan i tan terrorífic. El Sot de l'Infern és una de les rutes més divertides que es poden fer amb nens per la zona del Montseny. Molt lluny de trobar-hi el diable, allà estareu envoltats d'un paisatge únic que en aquestes èpoques de l'any és d'allò més i més atractiu. Corriols amb lleugeres pendents i plens de la fullaraca de castanyers i alzinars converteixen una caminada circular de dues hores en un passeig que no voldríem acabar.

les fulles de castanyer presents al llarg de tot el camí

Per donar inici a aquest passeig cal arribar fins Sant Celoni. D'aquí agafarem direcció a Santa Fe del Montseny, a través de BV-5114, fins arribar a Mosqueroles (BV-5119) i després el càmping de Fontmartina, lloc on trobareu les zones d'aparcament a banda i banda de la mateixa carretera. En aquesta mateixa zona d'aparcament trobareu uns panels indican la ruta del Sot de l'Infern. El recorregut és molt senzill de seguir. Tan sols cal seguir les indicacions en forma de petits requadres grocs i no teniu pèrdua.

Abans d'endinsar-nos a través de corriols, baixant des de la zona d'aparcament fins just davant del càmping de Fontmartina podreu gaudir d'unes excel.lents vistes del Turó de l'Home (1.706m), el cim del Montseny. Una mirada en la que es fa molt visible un dels observatoris meteorològics més antics de Catalunya i que conserva dades des de l'any 1880. Comencem la passejada i és el petit Guiu qui ens obre el camí vigilat en tot moment pels pares per tal que no vagi marge avall. Poc a poc, recorrem un primer tram entre un bosc d'alzinars entre algun que altra castanyer. Identifiquem zones que havien estat cultivades fa molts anys i molts anys. Ho mostren les restes d'alguns marges de pedra fets per l'home.

amb pas ferm es va començar a caminar

Poc abans d'entrar de ple a la castanyeda, la Perxada, ja trobem els primers exemplars de castanyers centenaris. Imponents arbres. Molts d'ells buits del seu interior. Potser alguns esperant ser escollits per reposar i asserenar un gran vi. I on el petit Guiu sense pensar-hi gaire s'hi llença de cap per tal d'entrar dins seu. Els colors de la tardor fan realment màgic aquest lloc. Avui, desenes de famílies recorrem aquests senders. De ben segur molts d'aquests nens veuen per primera vegada un castanyer i toquen els seus punxeguts fruits. Amb en Guiu juguem a recollir fulles de tardor, les glans dels alzinars i alguna que altra castanya que ha quedat mig trencada al marge del camí. Pels més petits és una bona oportunitat per conèixer poc a poc la màgia muntanya.

caminant entre castanyers

Fem una curta aturada per menjar uns entrepans i refer de nou camí. A poques passes arribem al pla de la Pomera on trobem una antiga carbonera. No és l'única que trobarem. Tot plegat posa encara més de manifest l'activitat que generaven els boscos antigament i que amb el pas dels anys han quedat en desús.

just davant d'una de les carboneres que trobem

El pas d'un petit rierol es fa més evident a mesura que ens acostem al Sot de l'Infern. Arribem a la zona més obaga de l'excursió i on el Guiu s'ho passa més bé jugant a l'equilibrista saltant de pedra en pedra. Hi passem una bona estona fins que es fa del tot necessari un canvi de calçat i pantalons. Tot preparat per fer la pujada més pronunciada del passeig. La que ens portarà de nou just davant el càmping de Fontmartina.

saltant de pedra en pedra

3,5 km per gaudir sense mesura de la natura, de la tardor, del Montseny, dels més petits de la casa. Una excel.lent proposta per passar un dia en família.

La recent publicació de la Guia de Vins de Catalunya ha tornat a posar de manifest el menysteniment que tenen alguns per la tasca dels bloguers. Malauradament no és un tema nou. Portem anys escoltant repetidament aquestes poques veus però insistents amb el mateix discurs amb arguments similars. Posant sempre en entredit la dignitat dels bloguers a canvi d'un pa amb tomàquet. O bé, demanant títols i màsters per tal d'elaborar una sincera descripció d'una experiència viscuda, d'un celler visitat, d'un tast gaudit fins al darrer glop... Sincerament, ja cansa! Signem i compartim el post d'en Jaume Aguadé. Les seves paraules ens han animat a sumar-nos-hi i no a callar com en tantes d'altres vegades hem fet.

imatge obtinguda de la xarxa, thewinejerk.com

Contínuament demanem als joves que s'apropin al món del vi. Que siguin capaços de gaudir d'aquesta meravellosa beguda. Que sense cap tipus de por en parlin i expliquin tot allò que senten a través dels seus sentits. Que utilitzin llenguatges i formes d'expressar-se còmodes per acabar sumant joves i més joves al voltant d'una copa de vi. Ens cal més gent, molta més gent, que parli de vi i perquè no fer-ho a través d'un blog. Mentre sigui autèntic, sincer i transparent, qualsevol opinió sigui quin sigui el seu canal de difusió aporta. Cal criticar ofensivament aquells bloguers que no tenen un coneixement profund en la matèria, però que manifesten predisposició per aprendre i que parlen des d'un amor i una passió absoluta pel vi? Deixem que siguin els lectors en general qui jutgin el que fa cadascú individualment i que el temps ens posi a tots en el lloc que toca.

L'article de la Guia de Vins de Catalunya arriba fins i tot a parlar d'una certa competència entre el professional de la comunicació del vi i el bloguer. Permeteu-nos un petit parèntesi. (la Verge Santíssima!). Us imagineu a un poeta, dels anomenats i reconeguts, parlant d'intrusisme quan un adolescent lletraferit regala versos a l'estimada o a qui els vulgui llegir? Intrusisme!

Al nostre bloguer de capçalera, sí! cal demanar per davant de tot: autenticitat, coherència i respecte. Autenticitat alhora d'escollir els temes que vol tractar en el seu blog i no deixar-se emportar per determinades corrents. Que sigui coneixedor de les seves limitacions. Coherència en el seu missatge. No adoptar postures que no vagin en consonància. I respecte cap a la feina dels altres. De fet, seria una trilogia no només vàlidaper aficionats, també se la podrien aplicar aquells que són, o pretenen ser, professionals del ram.

Des dels seus inicis, l'ADN dels vins escumosos catalans, i la resta per extensió, conté material genètic festiu. La nostra societat ha aprofitat aquesta beguda per celebrar els seus moments de major felicitat. Per sort nostra, avui, les bombolles són un element tan present en el nostre dia a dia que fa que trobem diferents tipus de productes, ja sigui per acompanyar qualsevol àpat o, simplement, per compartir un dolç moment amb la persona estimada. I si existeix algú al Penedès que ens fa sentir veritable passió per aquesta beguda, aquest és en Sergi Colet. La persona que ha estat capaç d'encisar alguns dels paladars més reconeguts de casa nostra amb els seus escumosos.

Colet Vins va posar la primera botella de cava al mercat l'any 1994

El matí comença entre cafès. L'ambient necessari per tenir una conversa pausada. Per conèixer-nos. Per parlar de Penedès. Des del primer instant, el missatge d'en Sergi connecta amb nosaltres. És una persona propera i que parla sense embuts de la seva terra. Les dimensions del seu celler l'obliga a trepitjar i cuidar la terra, arromengar-se entre dipòsits i botelles i, també, ser tot un cavaller en les relacions comercials. Ha respirat els florals aromes de most des de ben petit. A Tarragona ha rebut la formació d'enologia. Més tard, ha aprés dels petits vignerons de la Champagne. I que, finalment, ha aprofitat la tradició familiar vitícola per elaborar els seus escumosos.

l'horitzó amb les vinyes de la propietat en primer pla

Una tradició vitícola que arrenca a la finca de Mas Romaní (Sant Martí Sarroca) de la qual la seva família n'eren masovers des de 1783. Avui, ja en propietat, a Mas Romaní hi cultiven bona part de les 24 hectàrees de vinya. Plantes que no superen els 30 anys sobre sòls frescals, calcaris i presència d'elements grossos que donen cabuda a un mosaic de varietats - des de la Macabeu fins a la Parellada passant per la Xarel.lo, Pinot Noir, Riesling, Chardonnay, Merlot, Gewurstraminer... -. Les vinyes amb rendiments mitjos d'uns 9.000 kg/ha són llaurades - per evitar el moments d'estres hídric a la planta -, despuntades - si cal -, despampolades - per la cara del sol del matí -, i, finalment, veremades a màquina - sempre de nit -. En Sergi aplica una viticultura ecològica que no refusa l'ús de la maquinaria, sempre en la seva justa mesura.

En Sergi explicant-nos la manera com enten la viticultura davant Mas Romaní

Abans de tornar al celler, rebem la salutació del pare d'en Sergi. Una persona que estima aquella terra. Que avui manté les ganes fermes de seguir cultivant-la. Que els seus ulls brillen quan mira al seu fill i veu el projecte que han fet néixer plegats. L'orgull d'un pagès penedesenc. L'immensa felicitat d'un pare. Aquí, a Mas Romaní, envoltats d'història familiar i vinya els sentiments són molt vius. Un recorda com només fa una hora el Sergi ens explicava la dura situació econòmica i familiar que van tenir que passar quan van decidir apostar per emprendre aquest projecte. L'important pal de paller que va representar també la figura de la mare. Tot allò ha quedat enrere i miren amb felicitat i optimisme el futur de Colet Vins.

Al celler, en Sergi - que es serveix del 50% del rendiment de les seves veremes - utilitza una premsa de plats. No realitza maceracions. Treballa sobre material inox - malgrat que també fa alguna incursió sobre ous de ciment -. La funcionalitat és la marca de la casa. Intueixo que en Sergi és una persona d'allò més metòdica -des de la vinya fins als temes més rellevants de gerència passant, òbviament, per l'àrea d'elaboració -. Al celler parlem amb ell de la ferma decisió que ha pres apostant per la denominació Clàssic Penedès. Un col.lectiu en el que avui s'hi sent com a casa i on es respecten valors que són tan importants per Colet Vins com ara: l'identificació amb un paisatge, el compromís amb la sostenibilitat i ecologia, la garantia del concepte anyada i l'aposta per productes de criança. La conversa és llarga. Ens parla de com és d'apassionant introduir aquest nou concepte (clàssic Penedès) i, a la vegada, de l'interès que mostra, per exemple, el mercat escandinau per aquest tipus d'escumós.

imatge de l'interior del celler de Colet Vins

El Sergi té una energia i un tarannà que el porta a cercar en tots els àmbits possibles contínuament. D'aquí en surt la col.laboració amb el Equipo Navazos i l'aparició de la línia d'escumosos Colet-Navazos. Però anem per parts. Toca prendre lloc a la barra i deixar-se emportar per tot allò que ens pugui donar a tastar en Sergi. I comencem pel Colet Tradicional 2013 - de Xarel.lo i Macabeu i un lleuger toc de Parellada - on la fruita, plantes aromàtiques i la frescor hi són molt presents. Un extra brut que s'allunya de les notes de criança - malgrat els 30 mesos de criança -, de bombolla fina i elegant, que cerca un beure fàcil i apte per aperitius i cuina sense massa elaboració.

moment del tast

I seguim amb Colet Gran Cuvée 2013 - de Chardonnay i petita aportació de Macabeu i Xarel.lo - d'acidesa equilibrada, amb presència de fruita més madura, greixos en boca, lleugers tocs a fumats... Un gran amic a la taula! Colet Assamblage 2012 - de Chardonnay i Pinot Noir que fermenten juntament - us ho confeso... en soc ferm admirador! Es tracta d'un escumós únic a la nostra terra. De pas llarg en boca. Sedós. Notes vinoses i de marcada evolució. Un aposta que farà xalar les vostres papil.les gustatives. Posem punt i final al tast amb el Colet-Navazos 2008 - de Chardonnay amb 42 mesos de criança i aportació de Manzanillas del Marco de Jerez -.Quan la cultura dels escumosos enllaça d'allò més bé amb la tradició dels vins generosos del sud. D'un matrimoni així sols en poden sorgir moments únics i especials. Singular en nas, cremós i d'una complexitat infinita en boca posen de manifest que estem davant d'un grandíssim vi. 100% gastronòmic!

una manera divertida de decorar les caixes de fusta

Compartir aquell matí al costat d'en Sergi, descobrir-lo com a persona i tastar els seus Clàssics Penedès va ser un autèntic privilegi per a nosaltres. Són persones com ell les que deixen petjada. Les que marquen moments en el caminar d'aquests blogers! Aquest Nadal la nostra taula brindarà amb ell.

Aquest 2015 ha estat un any intens gastronòmicament parlant. Hem revisitat algunes cuines. Hem incorporat una vintena de nous restaurants a la nostra llista. Hem tastat nous aliments i noves formes de cuinar-los. Francament, hem gaudit com sempre - bojament - entre forquilles, culleres, ganivets i, es clar, copes, també.

Res més lluny de convertir això en una llista de "grans èxits", però sí amb la voluntat de contagiar aquesta passió per disfrutar de la bona taula... avui, us recomanem aquells restaurants que ens han fet un xic més feliços en tots els cinc sentits. Restaurants, que potser amb alguns petits detalls podem divergir entre nosaltres, però que, al mateix temps, tenim la plena certesa que passareu grans moments si decidiu visitar-los. Recomanacions que us fem arribar no abans sense dir-vos que: en cap cas volem que els nostres comentaris - del tot subjectius - serveixin per desmerèixer ni el treball ni l'esforç dels que es posen, dia rere dia, davant d'uns fogons. Tots, absolutament tots, els que heu estat visitats, mereixeu el nostre respecte.

La Rosa i el Guiu practicant el que s'anomena ara streetfood o, senzillament, fent una tapa a l'aire lliure

Comencem doncs amb la nostra tria:

topik
L'EIXAMPLE. BARCELONA CIUTAT - 4,5/5
Les primeres referències d'aquest restaurant ens van arribar de la mà de Ricard Sampere - bloguer el qual s'ha desfet una i altra vegada en elogis per la seva cuina -. Coneixent un xic la manera de fer d'en Ricard valia la pena se'ns dubte la nostra visita al Topik i, de fet, no ens va defraudar. Asseure's en una de les poques taules d'aquest restaurant serà un encert per la vostra part. El jove Adelf Morales, persona que està al capdavant de la cuina, presenta una proposta mediterrània amb aires orientals. Plats d'allò més gustosos, de contrast, amb una excel.lent presentació i una meditada carta de vins faran del vostre àpat una grata experiència gastronòmica. La seva relació qualitat preu mereix, també, tota la nostra admiració. En aquest mateix sentit, cal destacar la proposta de menús de migdia. Tot plegat ha fet que en el Topik hagim gaudit d'un dels moments gastronòmics TOP de l'any 2015.

Restaurant Topik és calidesa, cert toc informal, però on tot hi és molt ben posat

la incidència del factor vi
SITGES. BARCELONA - 4,2/5
Sitges és un dels llocs que aquesta família que us parla trepitgem més. La seva proximitat i l'ambient que s'hi respirar fa que dediquem llargues estones a perdre'ns entre els carrers del seu casc antic o a recórrer amunt i avall el seu meravellós passeig. Cercar, a Sitges, uns fogons que maridin amb una bona carta de vins ha estat sempre un dels nostres objectius. Amb el permís de La Salseta - cuina que admirem - avui us volem parlar de la proposta que fan la gent de la incidència del factor vi amb el Ramon Vilalta al capdavant del projecte. La visita que hi vam fer va ser un dels altres moments gastronòmics TOP. Cuina elaborada i basada en propostes que faciliten compartir amb la resta de companys de la taula. Plats d'allò més atractius a la vista que quan els tastes t'acabes enamorant d'ells i fa que en vulguis més i més i més. Sincerament, posar-hi fre costa lo seu. El vi, com seria d'esperar, hi té un pes important. L'incidència del factor vi disposen d'una potent carta de vins i d'un equip que us ajudarà en la tria del que voleu tastar. Deixeu-vos portar per les seves recomanacions i gaudiu! Des del carrer, l'ambient us pot semblar modern i informal i és, en part, així. Però, per aquells que busqueu entorns més clàssics, deixeu enrere certs perjudicis i entreu! Valdrà la pena.

A l'incidència tot respira a vi. Un bon lloc perquè el maridatge joves i vi sigui exitós

ca l'Ignasi
CANTONIGRÒS. BARCELONA - 4,8/5
Parlar al 2015 d'un nom com el de l'Ignasi Camps, cuiner que ha de sonar a la majoria dels que ens llegiu, és fer, senzillament, el passerell. No descobrim absolutament res de nou a ningú de vosaltres. Però després d'haver passat per casa seva en un parell d'ocasions i, aquest 2015, haver-ho fet per tercera vegada pensem que ha arribat el moment de posar-li nota. I, certament, és un crack! Hem mirat de contenir-nos d'allò més, però ens ha estat impossible. El seu restaurant mereix la millor nota de tots els, quasi bé, 70 restaurants que hem visitat - i atrevit a puntuar -. L'ignasi és un tipus de cuiner que cerca complicitats amb el món productor. Que valora i aprecia les qualitats dels aliments que entren a la seva cuina. La seva cuina ha de ser un referent per aquells que busquen plats fortament arrelats al receptari català, amb lleugeres pinzellades de les noves tendències i on es prima el producte de proximitat. En un entorn relaxat, en un dels paisatges més bonics del nostre país, hi trobareu una de les millors cuines de casa nostra. Amb un servei del tot familiar i una carta de vins d'allò més suggerent, al costat de l'Ignasi hem gaudit del nostre moment gastronòmic més TOP de l'any 2015.

Ca l'Ignasi disposa de diferents espais per acollir al comensal. Cuina de territori en estat pur!

Amb el desig que tothom pugui gaudir d'una bona taula amb la companyia que desitja, ens acomiadem d'aquest 2015. Sigueu molt i molt feliços!

NOTA: Les fotografies que apareixen dels restaurants han estat obtingudes de la xarxa i les mateixes pàgines web dels restaurants.

La capçalera d'aquest blog mai ha estat una cosa estàtica. Sempre a través d'aquesta hem pretès comunicar quelcom de tot allò que us anem explicant. L'any passat el jove dissenyador gràfic, Dani Valldosera, va rebre el nostre encàrrec i a través d'unes maletes i una copa de vi explicava la nostra passió per l'enoturisme.

Comencem el nou any i us presentem una nova capçalera. Aquesta vegada de la mà de la jove artista Cristina Gallardo. Ella ha estat la persona a qui li hem encarregat que vesteixi la capçalera del nostre blog aquest 2016. Esperem que us agradi d'allò més.

versió per la capçalera del blog

versió per la capçalera del perfil de twitter

Us desitgem un feliç 2016! Sigueu molt feliços!

NOTA: podeu veure les anteriors capçaleres d'aquest blog aquí.

La cuina catalana, com tantes d'altres, presenta plats i més plats lligats al concepte de subsistència. La misèria i les malaurades guerres han portat als pobles, no només al nostre, a treure suc d'aquells aliments que en una època eren de més fàcil obtenció. Dins els actes de la Festa Major d'hivern, l'Espluga Calba - Les Garrigues - dedica un dels seus actes precisament a recuperar un d'aquestes menges: l'esmorzar de sometent.

en Ramon de cal Galdeio cuinant una ració

Mirem al passat i veiem com la figura del sometent es vincula a un cos parapolicial dedicat a mantenir l'ordre i defensa de la societat civil. A Catalunya el cos de sometent va estar sempre molt present en l'àmbit rural i agrícola. Avui, encara, arrel dels furts que pateixen molts agricultors, veiem com en alguns pobles recuperen les patrulles nocturnes de ciutadans, per tal de prevenir aquest tipus de delictes. Una mostra més de com n'és d'arrelada en la nostra societat aquesta figura.

Desconeixem si el plat que avui tastem tenia alguna relació amb aquells sometents. Però el que si que us podem dir, és que si aquest plat va passar en algun moment a formar part de la seva dieta els seus estómacs es podien donar per més que satisfets. Les veus dels àntics avis de l'Espluga recorden també aquest plat amb el nom de la catxipum (catxipanda). Mot, habitualment utilitzat per les terres de Lleida, que refereix als plats de barreja tipus cassola de tros.

La recepta gira al voltant d'un tros d'arengada. El que es comença passant per la paella amb un bon raig d'oli. Que es retira i reserva un cop l'arengada és ben fregideta. Llavors es posa a la paella all i bitxo. Elements que donaran força al plat. Hi s'hi afegira farina. Posteriorment un xic d'aigua i es deixa reduir. S'acaba el plat afegint-hi de nou l'arengada i un xic de julivert per tal de lligar-ho tot plegat.

el celler de la cooperativa d'oli de l'Espluga acull l'esmorzar

L'Espluga celebra un acte d'allò més festiu al seu voltant. Mitja dotzena de parelles es posen d'acord per cuinar aquest esmorzar de somatén. Cadascuna d'elles a la seva manera. Fins i tot, algunes d'elles incorporant tocs d'ametlla torrada i romaní. En certa manera, competint per encisar els paladars dels tastadors. L'esmorzar s'acompanya de vins de la terra i altres productes elaborats per la mateixa gent de l'Espluga (alcohols infusionats, formatges, coques, etc...).

la paella es cosa de dos com demostren en Ramon i en Xavi

Recordeu, doncs, teniu una cita del tot imprescindible. Per la festivitat de Sant Blai, el primer diumenge de febrer, cal visitar aquest petit poble de la comarca de les Garrigues i tastar el seu esmorzar de sometent. En gaudireu d'allò més. Bon profit!

txakoli dastaketa

Vinum nature experience

direcció al nord gastronòmic

Els bufadors del Beví

recuerdos placenteros

la cimera del xarel.lo

Lagravera, referent de la biodinàmica a ponent

coses que passen quan la teva família està de vacances i tu no

muy punk muy punk

amb el desig que un infant hagi trobat una terra millor

la singularitat trobada a les altures

Caus Lubis Tour

la mostra

gran crew

el sot de l'infern

per un pa amb tomàquet

bombolles per nadal

les 3 millors taules del 2015

malviatge amb els joves artistes

esmorzar de sometent