malviatge

Batlliu de Sortés un jove projecte que neix fa cinc anys de la mà de quatre joves emprenedors: en Josep Maria, el Guillem, el Ramón i l'Aleix. A l'igual que ells, els vins expressen joventut i frescor. Des dels 900 metres d'alçada on hi tenen les vinyes i el celler, passem una plujosa tarda amb ells.

. Equip del celler Batlliu de Sort. Foto de Desenvolupament Rural

Els cellers es troben a pocs quilometres de Sort, Borda de Cebrià - Olp. Ens cal parar i preguntar un parell de vegades per encaminar-nos en la bona direcció, ja que els cellers no tenen cap indicació per arribar-hi. Finalment, arribem a Batlliu de Sort a primera hora de la tarda, allà ens esperen a la mateixa porta dels cellers en Guillem i en Josep Maria, dos dels socis propietaris de Batlliu de Sort.

Abans que la pluja faci acte de presència, fem una caminada amb en Guillem per la propietat i les vinyes. És en els primers instants que en Guillem ens explica l'origen del nom dels cellers a partir de l'antiga jurisdicció del comtat de Pallars i al seu administrador, que és coneixia com a Batlle. Aquelles eren èpoques on predominava la vinya en aquesta zona. Llavors el vi era considerat com un aliment i, en molts casos, substituïa l'aigua com a beguda, pel fet que aquesta sovint era font de contagi de malalties.

les vinyes del celler Batlliu de Sort situades a 900 m per sobre el nivell del mar

Avui, el celler Batlliu de Sort disposa d'unes 7 hectàrees de vinya de les varietats pinot noir, riesling i viogner. Però, tot i que el seu projecte comença amb varietats més propicies per les condicions d'alçada, no descarten l'idea d'incorporar-ne de noves i recuperar antigues varietats perdudes de la zona. De fet Batlliu de Sort treballa amb l'INCAVI en un projecte per la recuperació varietats del Pallars.

En Guillem ens parla del seu punt de vista del món del vi i ho fa de manera molt poc acomplexada i molt apartada dels esnobismes que sovint envolten aquest món. Aquesta actitud desenfrenada i les ganes d'aprendre els han portat fins al punt de plantar una parcel·la de xarel·lo. Si, si... xarel.lo a 900 metres d'alçada. N'estic segur que ben aviat en sentirem a parlar d'aquesta vinya.

el xarel.lo a 900 m. d'alçada de la finca de Batlliu de Sort

En quan a la gestió agronòmica de la vinya, en Guillem ens explica que tant sols tenen cura del control del míldiu i l'oïdi. Tot plegat, els permet fer una gestió molt propera a l'agricultura ecològica. És així, com tant sols utilitzen productes a base de sofre i coure.

Arribem al celler on ens hi espera en Josep Maria i, també, s'afegeix en Ramon, tercera ànima del projecte. Tots ells fan que coneguem un xic més la filosofia del projecte de Batlliu de Sort. Cadascú aporta el seu granet de sorra per a tirar-lo endavant i amb el recolzament dels assessors externs, Patrick Murillo i Paco Aguilar, pretenen obrir-se camí i demostrar la bona qualitat dels vins de l'alt Pirineu.

Avui per avui, en l'elaboració deixen al marge qualsevol element que pugui emmascarar d'alguna manera els seus vins. Per això tant sols utilitzen l'acer inox en el procés d'elaboració i no treballen ni amb dipòsits ceràmics, botes de roure, etc... Tot i que no ho descarten en un futur, primer volen conèixer molt bé el potencial de les seves varietats i més important encara com interactua amb el terroir.

vista de la bodega amb els dipòsits inox

Les inversions al celler són les justes, les necessàries, les imprescindibles... la resta vindran amb el vi. Aquest fet mostra que són gent que toquen molt de peus a terra i no es volen deixar emportar per unes expectatives que sovint queden molt allunyades de la realitat. Es tracta d'anar a poc a poc i fer un bon vi. I no em direu pas que no ho estant aconseguint...

La pluja arriba de cop i volta i ens porta a decidir que el millor refugi per acabar la visita serà el mas que es troba just al costat del celler. Allà comença un tast que completarà una magnífica visita a aquests cellers d'alta muntanya. El vi Bord, en les seves versions blanc i negre, és el primer que entra en escena... Aquest és un vi que recorda als vins de pagès d'abans o a un vi brisat i on Batlliu de Sort es permet el luxe d'experimentar amb les seves varietats. El vi Bord és un vi que reserven pràcticament per al mercat dels Pallars. En destaca la presentació i el seu etiquetatge, el qual, any rere any, encarreguen el seu disseny a un artista local.

imatges de les etiquetes dels vins Bord

És en el Biu on Batlliu de Sort expressa tot potencial del projecte. El Biu blanc, un cupatge de riesling i viogner, és un vi net, fresc, amb una important intensitat aromàtica de flors i fruites blanques. El Biu negre és el vi de la casa a través del qual s'han donat més a conèixer. Un vi 100% pinot noir, lleuger, estructurat, persistent, que recorda aromes de fruites vermelles del bosc,... En definitiva, un dels millors pinot noir de casa nostra i que expressa perfetament el matrimoni de la varietat amb aquesta zona d'alta muntanya i els seus sòls frescos i minerals.

mentre a fora segueix plovent, nosaltres seguim tastant els vins de Batlliu de Sort

Els minuts passen entre copa i copa, mentre la intensa pluja no deixa de caure. En Guillem, en Ramon i en Josep Maria ens parlen de les dificultats administratives que es van trobar alhora d'engegar el projecte. Compartim, també, experiències de l'excessiu control administratiu que reb el sector agrari i els seus petits productors.

La companyia és molt grata, però el port de la Bonaigua no perdona i cal de nou fer cap al nostre hotel de Garós. I tot i que la pluja segueix fent acte de presència, ens decidim a marxar. No abans sense comprar alguns vinets per la nostra vinacoteca i de rebre un super regal per part del Guillem, el Ramon i el Josep Maria: Un Biu pel nostre Guiu!

la Rosa, el Biu i el Guiu

El Guiu, la Rosa i el Gali us enviem una forta abraçada!!

Pocs dies abans que donés inici la verema 2013 al Penedès, un grup de bloggers - Vinificats, PrettyWines, Vinologue, VinsMomentsPersones, Deixa'mTastar, Gastronovi - ens vàrem donar cita a Sant Sadurní d'Anoia amb l'objectiu de visitar un dels cellers que estant amb més bona forma de tota la DO Cava, Recaredo. L'escumós Turó d'en Mota és l'evidència més clara d'això. A dia d'avui, aquest cava és el més car del món! No trobareu cap botella de les 4 anyades que hi han al mercat per sota els 80 euros.

vinya del Turó d'en Mota

Joan Rubió, director tècnic de caves Recaredo i company de carrera a la facultat d'enologia Tarragona, és la persona que ens va acompanyar al llarg de les més de tres hores que va durar la visita. El temps passava massa ràpid... per explicar tot el treball que han fet que aquestes bodegues al llarg de la seva curta vida.

part del grup de bloggers seguint les explicacions de Joan Rubió

L'historia de caves Recaredo no es remunta gaire enllà. No és fins 1924 que la família Mata elabora les primeres botelles de cava de la mà de Josep Mata Capellades. Aquells contactes que va fer Josep Mata en la seva vida de futbolista professional van servir per donar a conèixer el treball de Recaredo en els seus primers anys d'història. Actualment, la tercera generació dels Mata és qui gestiona les bodegues i, concretament, el net de Josep Mata, Ton Mata, és qui lidera l'equip humà de Recaredo.

Tanquem el llibre de la història i pugem dalt el 4x4 per dirigir-nos a la finca de cal Mota, una de les sis finques de Recaredo i que entre totes elles sumen les prop de 50 hectàrees de vinya pròpia. Joan Rubió, a poc a poc i ordenadament, ens va presentant alguns dels principis de la gestió agronòmica que han implantat a la vinya: l'importància del maneig i conservació del sòl, la diversitat biològica de les parcel.les, la gestió de les plantes, etc... La biodinàmica és la base del treball que fa caves Recaredo a les seves vinyes. De fet ells representen la primera bodega de la DO Cava certificada en biodinàmica per l'entitat de control Demeter.

la gestió del sòl és clau en les vinyes de Recaredo

Recaredo sap prou bé que la gestió de la vinya és clau alhora d'obtenir els seus caves de qualitat. La sinceritat, l'honestedat, la perseverança, el respecte són valors propis que transmet la marca Recaredo, però que també són molt presents en totes les seves actuacions a la vinya i així ens ho transmet en tot moment en Joan Rubió.

seguint les explicacions de Joan Rubió

Joan Rubió ens explica de manera magistral cadascuna de les actuacions que realitza Recaredo a les seves vinyes. Entenent la biodinàmica com un camí per aconseguir l'equilibri a la vinya, molt lluny d'obsessions astrals i llunàtiques i amb els peus ben posats al terra, Joan Rubió i el seu equip tècnic treballen obsessivament per aconseguir la millor qualitat de cada gra de raïm i la màxima expressió de l'anyada. Per això apliquen: preparats biodinàmics que són aplicats juntament amb coures i sofres, implanten cobertes vegetals espontànies per millorar la diversitat biològica i regular el creixement dels ceps, instal.len casetes per a ratpenats pel control de lepidòpters (lobesia botrana) i, en els darrers anys, fins i tot, han començat a introduir els animals per llaurar algunes de les vinyes de la seva finca.

vinya de cal Mota amb el bosquet al fons de la imatge

Abans de tornar a la cava, tenim temps per fer un tast a la mateixa finca d'un dels nous vins del nou projecte de Recaredo, celler Can Credo, l'Al.loers. Un vi 100% xarel.lo en que es treballa la varietat amb la mateixa rapa i les seves mares i on predomina la frescor amb una notable acidesa.

moment del tast a la finca de cal Mota

Deixem enrere la finca i arribem a les caves. Joan Rubió ens parla de l'important treball que fan per mantenir la tradició en l'elaboració de tots els seus caves. Això passa per fer la criança dels seus caves en tap de suro, el remogut manual a les rimes i desgorjat en calent. Han estat moltes les bodegues que amb l'arribada de noves tecnologies han substituït aquestes feines amb l'objectiu d'augmentar el número de botelles, però no ha estat el cas de Recaredo. Actualment, la seva producció és limita a unes 250.000 botelles de cava i unes 30.000 de vi.

desgorjat manual

L'equip tècnic de Recaredo no deix absolutament res a l'atzar. Fa anys que van apostar per elaborar els seus productes amb llevats autòctons per tal de respectar al màxim l'expressió dels seus terroirs. A partir d'aquí van engegar un extens estudi per seleccionar els llevats que els hi podien ser més interessants per la seva elaboració. En aquest estudi hi participen investigadors d'INCAVI i de la facultat de veterinària de l'Autònoma de Barcelona. Aquesta tant sols és una petita mostra de l'importància que té l'I+D de caves Recaredo.

la cava va ser excavada per Josep Mata cap a la decada dels anys 30

La preocupació per Recaredo per la qualitat dels seus productes va tant enllà que des de fa uns anys estudia la tècnica de la cristal.lització sensible dels seus productes. Aquesta tècnica, aplicada pels seguidors de la biodinàmica, permet estudiar la vitalitat de les coses a partir de les formes dels cristalls i la seva organització. En aquest sentit, Recaredo treballa conjuntament amb experts francesos per tal que verifiquin i treguin tota la informació possible dels seus productes. L'objectiu és aconseguir que la qualitat dels seus productes no tant sols es quedi a nivell organolèptic sinó que vagi molt més enllà.

Recaredo no elabora cap cava per sota els 30 mesos de criança

La visita arriba a un dels moments més àlgids quan entrem a la cava del Reserva Particular de Recaredo, un dels caves més especials de la casa. Des de 1962 que Recaredo elabora aquest cupatge (macabeu i xarel.lo) de llarga criança (mínim 83 mesos). En aquell espai tan especial vàrem desgorjar un botella per tastar-la: Daurats intensos en copa, fruites madures i tocs de flors blanques i làctics en nas, explosió de sensacions i integració sublim de les bombolles en boca. Una delícia en tot el seu conjunt!

el tast del Reserva Particular de Recaredo

La visita arriba al seu punt i final. Ho fem en un petit espai de tast envoltats de records de la família Recaredo i amb el darrer tast que ens tenen preparat, el Brut de Brut. Un cupatge de macabeu i xarel.lo. La plenitud i força d'aquest cava recorden el pas per bota d'una part del producte. En boca en destaca la cremositat i la complexitat.

Joan Rubió, en el tast del Brut de Brut de Recaredo

Abans de marxar encara vàrem tenir una sorpresa més, la visita d'en Ton Mata i del seu pare. Moments distesos per acabar d'arrodonir una excel.lent tarda a caves Recaredo i de recordar algunes anècdotes de la Facultat d'Enologia de Tarragona amb dos grans companys d'estudis, en Ton Mata i Joan Rubió.

foto final del grup de bloggers

Agraïm molt sincerament la completa visita que vàrem tenir a caves Recaredo i, especialment, sabent les complicades dates prèvies a l'inici de verema. Des d'aquí una forta abraçada a tot l'equip!

Fa poques setmanes, vàrem tenir l'oportunitat d'estar presents a la festa que va celebrar caves Recaredo en motiu dels 10 anys que certifiquen: la verema manual a les seves vinyes, els protocols de viticultura ecològica i biodinàmica, la criança de més de trenta mesos dels seus productes, l'ús del tap de suro al llarg de l'envelliment, l'aclarit manual i el desgorjat manual sense utilitzar processos de congelació del coll de la botella. Ja veieu... que tenien prous motius per liar una gran festa.

S'hi van donar un bon número d'amics de la família Mata, bloggers, experts en vins i gastronomia... fins i tot i varen fer cap una part dels Casaques Vermelles, amb en Gregori Salas al capdavant de tots ells. Amb l'expectació creada va començar la festa, però no abans de fer una ràpida visita per les caves Recaredo de la mà de Josep Mata. Ell va ser qui ens va explicar amb detall la certificació dels diferents processos que han fet singulars els vins i caves de Recaredo.

La visita acaba al patí de caves Recaredo. Ens hi esperen les noves anyades del Brut Nature 2008, del Rosat Intens 2010 i del Brut de Brut 2005. Les converses flueixen a l'igual que les bombolles d'aquests tres grans caves. La música de fons acompanya el festeig i el bon ambient de la trobada.

I arriba el moment més esperat de la vetllada. Dos curiosos personatges ens inviten a entrar al casino de caves Recaredo. Ens hi esperen els nassos d'or: Montse Velasco, David Seijas, Jofre Tarrida i Eduard Solà. Ells són els encarregats d'amenitzar el joc i les diferents apostes al voltant de preguntes que ens formulen sobre els productes que ens inviten a tastar. Esbrinar les anyades, les varietats predominants, etc... es converteix per a nosaltres en tot un repte per a no perdre les fitxes de la partida de poker.

Després d'un tot o res amb en David Seijas ens quedem amb les butxaques ben buides de fitxes. El poker ja ho té això quan es va de farol.

El festeig va ser acomiadat per en Ton Mata. Persona que sempre té les paraules justes i serenes de sinceritat i d'agraïment per un tot un equip que ha aconseguit posar el nom de Recaredo en el top dels caves.

Per a molts anys puguem seguir gaudint dels vostres productes d'una manera tant divertida com la que ens vàreu ensenyar!

El refranyer popular català és un autèntic pou de coneixement que s'ha transferit generació rere generació i al llarg d'anys i anys. Per qui no són conegudes dites com? "A les penes punyalades i al patir un gotet de vi" o "Pa que sobri, carn que abasti i vi que no falti" o "Per Sant Martí, mata el porc i enceta el vi"... Doncs, precisament, això és el que ens varen invitar la gent delCeller del Mas Roig, a fer bones botifarres amb els Margarit i espinjolar la bota del vi novell.

detall de l'etiqueta del vi novell del Mas Roig

Les tradicions, entre les quals gastronòmiques i vinícoles, han estat un important aspecte identitari de la nostra societat. El vi novell ha esdevingut una manera més de celebrar festejos entorn la cultura vitivinícola i gastronòmica. És així com, quan entra el fred, les matances del porc, per proveir-nos d'aliments al llarg de tot l'hivern, solen estar regades del vi novell de l'any.

"Si hi ha ram, hi ha mam, si és de pi, és de bon vi". Arribem al carrer Caponata 12 de Barcelona, a Xarcuteries Margarit. Tot i no trobar la branca de pi a la porta que anuncia l'arribada del vi novell, sabem que aquest hi serà present en un o altra moment del matí. Sense ell no hi haurà festeig.

La Rosa eufòrica ensenya la salsitxa

L'antoni i en Xavier Margarit, dos dels cinc germans que estant al capdavant del negoci familiar, ens pensen fer treballar de valent. Amb l'indumentària adient entrem a l'obrador on ens ensenyen els secrets de les seves botifarres i d'altres productes del seu ampli assortit xarcuter: el tipus de carn que utilitzen, els punts de cocció, els condiments, etc... Però per damunt de tot, aquesta gent té una immensa estima a la xarcuteria i a tot allò que ve PORC!

L'Eulàlia en plena feina de lligar salsitxes

Els bloggers remenant la carn

Avui Xarcurteries Margarit disposen de sis botigues escampades per la zona alta barcelonina. Arribar fins aquí no ha estat gens fàcil. En plena guerra civil, els Margarit marxen d'Olesa de Montserrat i arriben al barri de Sarrià - Sant Gervasi de Barcelona. L'avia de l'Antoni i del Xavier no defalleix en la difícil, complicada i trista post-guerra i obre un petitíssim obrador xarcuter. L'esforç i el treball de les tres generacions dels Margarit els han portat fins al que són avui, tot un referent de la xarcuteria de qualitat.

Els bloggers no es perden detall

Matat el porc, l'Eulàlia Roca, del celler del Mas Roig, ens invita a fer un canvi de decorat al nostre matí i ens invita a continuar el festeig a la botiga dels Margarit en ple mercat de Sarrià. Moment de l'arribada del protagonista de la festa, el vi novell 2013! Vestit amb un paper d'estrassa, com antigament embolicaven els embotits, fresc i atrevit resultat de la maceració carbònica, tant descarat com la garnatxa,... així és aquest vi novell. Sap que té un any per endavant i que serà l'ànima de les millors festes joves del país.

La parada dels Margarit va rebre el premi a la millor iniciativa empresarial comercial l'any 2007

Un vi que convida una copa rere l'altra

Entaulem converses aquí i allà amb els diferents bloggers que hem estat presents al festeig, amb la gent del celler del Mas Roig i de Xarcuteries Margarit. Moments distesos que donen peu a parlar de vi, de cultura gastronòmica i de tantes altres coses que no venen a lloc. A la vegada que degustem diferents productes de la xarcuteria i ho reguem amb glops de vi novell.

Daus de botifarra amb ceba caramelitzada

Que per molts més anys puguem gaudir plegats de les arribades del vi novell! Salut!

Tossa de Mar ha anat lligada sempre al nom de Ava Gadner. Des de, que per allà els anys cinquanta aquesta actriu va rodar-hi una de les seves pel.licules, aquesta vila ha representat un dels atractius turístics més importants de la Costa Brava. Visitar Tossa era una assignatura pendent i que tot just vàrem resoldre fa unes setmanes.

el perfil més conegut de Tossa de Mar

El recinte emmurallat és el llegat més important de Tossa de Mar. Element que data de l'època medieval (S.XIII) i converteix en Tossa en l'única població del litoral català que disposa d'aquest tipus de fortificació. La seva rellevància fa que el 1931 sigui declarat com a monument històric artístic nacional. És des de la platja Gran que un pot gaudir de la vista més coneguda de Tossa i des d'on nosaltres vàrem iniciar el nostre particular recorregut per la vila.

el Guiu, el tercer membre de malVIatge

a la Platja Gran es poden veure algunes petites barques

Aquesta és la primera escapada amb el nostre fill, Guiu. Tot és improvisació. És ell qui marcar el ritme al llarg de tot el dia. A ple mes d'octubre, gaudim d'un magnífic dia que convida passejar per la platja Gran. És aquí on trobem la casa Sans Moré (1906). Una casa modernista de l'arquitecte Antoni Falguera i realitzada per la família de l'indiano Joan Sans i Moré.

vistes de la casa Sans Moré

vistes de Tossa des de la muralla

Després d'un parell d'horetes de recorregut entre carrers, ens arribem fins a l'escultura dedicada a Minerva, dehesa de la sabiduría, i que es troba just davant la cala del Reig. És allà on fem una aturada per dinar, al restaurant Tapas al Mar. Aquí disfrutem de la seva proposta de tapes i segons plats. Excel.lent tracte i plats molt correctes. Tot a primera línia de mar.

uns mostra del dinar a Tapas del Mar

Recuperades les forces, és hora de visitar la el recinte emmurallat. Recórrer els seus empedrats carrers no és feina fàcil quan s'arrossega un cotxet. Aquesta escapada a Tossa ens posa a prova com a pares, tant a nivell logístic com físic. Tot un repte per la nostra curtíssima experiència en aquest món de papes i mames. Però, en cap cas, ens perdem detall del paisatge que ens envolta: les restes de l'església gòtica de Sant Vicenç, les torres que encerclen el recinte, el far encara en actiu i per descomptat les meravelloses vistes que un té de la costa de Tossa de Mar.

restes de lésglésia de Sant Vicenç

Ens captiven tots i cadascun dels seus carrers i racons. Val molt la pena dedicar-hi temps. El recinte engloba una vuitantena de cases. La majoria d'elles conserven la mateixa estructura que contemplava la carta de poblament de 1186. Entre aquestes hi destaca la casa del governador i la casa del sant Drap. Aquesta última arrossega la tradició que en enllà hi va fer cap un tros del sant Sudari. Amb el pas dels anys, els habitants de Tossa de Mar han donat nom a aquesta casa i ara es coneix així, com la del Sant Drap!

A poc a poc, cau la tarda i n'hi ha un que comença a demanar la seva dosi de biberó. Fet que ens fa pensar que comença a ser hora de recollir i de tornar cap a casa. Avui s'ha portat com un campió! Amb lo qual ja pensem en quina ha de ser la nostra propera escapa i disfrutar d'un meravellós dia en família.

Així doncs, i a partir d'ara, malVIatge es converteix en un trio! i us seguirem explicant les nostres aventures i peripècies segurament des d'un nou punt de vista, però amb totes les ganes de donar-vos bons consells i animar-vos a seguir descobrint nous llocs a visitar, gastronomia i vins.

un dels carrers del recinte emmurallat

Un vell del poble sempre em deia: "Bevedor d'aiguardent i vi, només en pot sortir un borratxo fi". I potser sí, que al llarg de tots aquests anys, el temps li ha donat la raó i ens hi hem tornat un xic. I és que casa nostra deu molt a aquestes dues begudes. Catalunya i, principalment, les comarques Tarragonines, han estat unes grans productores de destil.lats d'aiguardent. Aquesta beguda, juntament amb el sector del tèxtil, va ser el motor de la revolució industrial al nostre país.

destil.leria dels germans Olivé-Rovira a Sant Quintí de Mediona

La presència tan important de la vinya feia que fos relativament senzill produir aquesta beguda i, de pas, exportar-la a tercers països, on n'hi havia un gran consum. Per tenir una lleugera idea de la rellevància de la producció d'aiguardent a casa nostra, us podem dir que, a la província de Tarragona, l'any 1845, hi havien registrades unes 220 fàbriques amb alambins.

L'entrada de la fil.loxera va ser un dels motius que va fer que la indústria dels destil.lats perdés pes i, poc a poc, desapareixessin moltes de les fassines o bullidores - noms amb els que també es coneixien les fàbriques d'aiguardent. Avui, en els nostres dies, són els orujos gallecs i les grappes italianes les que han anat ocupant la major part de quota de mercat. En el record ens quedarà frases com "Reus, París, Londres", que deu el seu origen, precisament, en l'importància que va tenir la capital del Baix Camp en el comerç internacional d'aiguardent, amb destí als mercats francès i anglès.

Fa pocs mesos, gaudint d'un dinar magnífic a Cal Xim, en Santi, ànima d'aquest restaurant, ens va oferir la possibilitat de tastar un aiguardent d'elaboració penedesenca. L'estima que tenim cap aquest tipus de begudes i una immensa curiositat per veure de nou un aiguardent al Penedès ens va portar demanar-ne un tastet.

Han estat els germans Olivé-Rovira, de Sant Quintí de Mediona, els que s'han proposat recuperar aquesta beguda al Penedès. Tot i la seva dilatada història en la producció de destil.lats, no ha estat fins aquest 2013 que han tret al mercat el Vinyardent blanc i d'herbes. Fins avui, els Olivé-Rovira tan sols produïen holandes per a grans marques de conyacs i elaboraven una petita producció d'oli d'oliva arbequina verge extra, que comercialitzaven a petita escala. Les ganes de conèixer l'origen del Vinyardent ens va portar una tarda a visitar la fassina dels germans Olivé-Rovira.

alambí discontinu a la destil.leria dels Olivé-Rovira

Els Olivé-Rovira són gent de poques paraules. Però, poc a poc, vàrem agafar confiança i ens vàren expliquen l'origen i elaboració del Vinyardent: la matèria prima s'obté dels mostos de les premsades de vinyes de macabeu i parellada del mateix terme de Sant Quinti de Mediona. Aquest, a l'alambí, es fa a bullir. Es a partir del 78ºC que l'alcohol comença el procés de destil.lació i on obtenim les primeres gotes del Vinyardent.

Desconec, si a dia d'avui, algú a casa nostra elabora aiguardents monovarietals. Però, personalment, tinc una debilitat especial per la grappa di moscato d'asti. Us imagineu poder elaborar una aiguardent de malvasia? O, millor encara, poder-la tastar?

alambí continu a la destil.leria dels Olivé-Rovira

Avui, l'elaboració de l'aiguardent es realitza en bona part gràcies als alambins discontinus, que permeten realitzar tot el procés sense aturades. Aquests alambins han quedat relegats a elaboracions més artesanals. En aquest àmbit hi trobem els aiguardents de Clos Mogador. Des de fa ja molts anys, René Barbier és un apassionat d'aquesta beguda i això l'ha portat ha elaborar-la a partir de les lies d'algunes de les seves millors vinyes. És el cas de la botella que avui podem tastar, La Quinta Essència de Clos Mogador. Aiguardent que, pel seu preu, és sols reservada als autèntics enamorats d'aquesta beguda. En el tast, té un pas amable, fi i sense que la presència de l'alcohol sigui desagradable. La sensació vínica hi és molt present i li dona un arrodoniment únic entre els aiguardents que hem tastat. Cada glop es converteix en un retrobament de l'ànima de Clos Mogador.

moment del tast de La Quinta Essència

La descoberta del Vinyardent penedesenc i la grata sorpresa de poder tastar La Quinta Essència bé mereixen que avui parléssim un xic d'aquesta beguda. Tant debò la presència de nous elaboradors faci que tinguem oportunitat de seguir-ne parlant en propers post.

En els darrers anys, molts percebem certs canvis d'actitud a casa nostra, tant en la manera d'elaborar els vins com de consumir-los. Una bona mostra d'això és el cas que ens ocupa avui, el Viver de Celleristesa Barberà de la Conca. On la il.lusió i les ganes dels seus sis inquilins guanyen la guerra a la seva poca experiència i recursos limitats. El que col.loquialment coneixeríem com actitud JASP - en castellà, "jovenes aunque sobradamente preparados".

els exteriors de l'antic Celler Cooperatiu de Barberà de la Conca i, actual, Viver de Celleristes

És el marc de l'antiga Societat Agrícola de Barbera de la Conca on neix el Viver de Celleristes l'any 2007. Un projecte forjat des de les institucions públiques (Denominació d'Origen i Consell Comarcal de la Conca de Barberà, Diputació de Tarragona i fons europeus) i que recupera l'esperit associatiu i cooperatiu d'aquella Societat - la primera a construir-se a Catalunya, l'any 1894. Les seves parets plenes d'història resguarden i donen aixopluc a les aventures vinícoles d'aquests sis joves cellers, tots ells dins la denominació d'origen Conca de Barberà: Celler Dasca Vives, Vinyes de l'Alba, Vidbertus, Molí dels Capellans, Mas del Tossal i Succés Vinícola. Precisament, els vins de la Mariona i l'Albert (Succés Vinícola) són els que ens varen cridar l'atenció per visitar aquest projecte tan i tan singular. TAN! que, incomprensiblement, el Viver de Celleristes és un exemple únic a tot l'estat.

sala de fermentacions

Va ser a Reus Viu el Vi on vàrem conèixer la Mariona i l'Albert. Una parella que des que es van trobar, a l'Escola d'Enologia de Falset, comparteixen amistat, joventut, estudis, passió i molts i molts vins. Avui, l'Albert dedica bona part del seu temps com a enòleg en un celler del Priorat. Tot i això, treu temps d'on faci falta per donar un cop de mà a la Mariona, que dedica el cent per cent del seu temps a Succés Vinícola. La sinceritat i la il.lusió que transmeten tots dos impregnen tots i cadascun dels moments de la visita.

El dia a dia al viver es com compartir pis. Ja us ho podeu imaginar una mica.... Un coordinador es dedica a organitzar les tasques del celler (calendaris de verema, disposició dels dipòsits, etc...) i de tenir cura del material i de la seva utilització. Quan un celler entra al viver, sap que el temps, allà dins, té una data de caducitat. Cada celler pot estar-hi un màxim de 6-7 anys. Com si es tractés d'una incubadora d'empreses. I partir d'aquell moment haurà de donar el pas i continuar amb el seu projecte. És el cas del Jordi i la Sònia del celler Carlania.

la maquinària de verema descansa fins a una propera campanya

La Mariona i l'Albert saben molt bé que són uns grans afortunats de disposar de tots els recursos que ofereix el viver. Però cada bri d'aquesta sort ha estat aconseguit a base de molt d'esforç. Avui els seus vins, la Cuca de Llum i el Mentider, estan en boca de tots els prescriptors de casa nostra i s'han convertit en dos trepats de referència. En el tast ens fascina el Mentider 2011! Un vi sincer, fresc i d'allò més "golós" i on la varietat trepat és treballada de manera sublim. L'amabilitat i hospitalitat de la Mariona i l'Albert fa que ens invitin a tastar el Mentider 2012 (tot just embotellat i pendent d'etiquetar). Un vi molt diferent al seu predecessor, on la varietat trepat recupera les sensacions especiades i en boca es mostra molt càlid i de major estructura.

mostra del companyerisme i ajut entre bodegues del viver

La sala de botes és on es fa més evident la falta d'espai de tot el viver. Voler moure algunes de les botes que es troben a la sala suposa una complicada operació de "tetris".

Precisament entre botes és on parlem amb la Mariona i l'Albert de la poca presència de la fusta que tenen els seus vins. Succés Vinícola té molta cura dels seus vins i de les botes per on passen. Sempre han treballat amb botes de segona mà per evitar notes de fusta molt marcades. Totes elles són seleccionades i obtingudes d'algunes de les millors bodegues del Priorat. Bodegues que tracten aquestes botes com veritables petits tresors.

sala de botes

Després d'explicar-nos alguna novetat que tenen preparada per aquest 2014... que no desvetllarem aquí!, donem per acabada la visita. Però no podem marxar sense abans desitjar el millor futur vinícola per aquesta parella de joves emprenedors (amb un esperit que trobem tant a faltar avui).

En un mercat en el que la globalització ens ha permès tastar qualsevol botella de vi de qualsevol zona vitivinícola, agraïm les iniciatives que engeguen algunes bodegues per tal d'acostar-nos, ni que sigui una miqueta, el terrer, el paisatge i tot allò que envolta el vi. Avui, el món de les noves tecnologies ho facilita enormement i permet un major interacció consumidor - viticultor/enòleg. En aquest sentit, la setmana passada els cellers Heretat Segura Viudas de Torrelavit van presentar una nova web per tal de millorar i ampliar la comunicació del seu projecte. Tal fet, bé mereixia la pena celebrar-ho com toca i és per aquest motiu que les bodegues van invitar a blocaires i gent especialitzada del món vitivinícola.

pujant a les Burricicletes per donar una volta a la finca

La presentació, a càrrec de Pere Bonet (director de comunicació), Toni Miró (director de relacions públiques), Marta Raventós (responsable de premsa) i Joan Guasch (Lakanteracreativa - empresa col.laboradora del projecte), va posar de manifest l'interès per part de Heretat Segura Viudas a realçar els valors de la marca: història mil.lenària, biodiversitat i paisatge, viticulturasostenible i innovació. El nou projecte vol mostrar, al llarg de tota la campanya, que hi passa a la vinya, com evolucionen la fauna i flora, explicar la història de l'Heretat, etc... Tot plegat amb l'objectiu d'omplir de contingut i experiències vives els vins i caves elaborats per Segura Viudas.

tast de xarel.los guiat per Gabriel Suberviola, enòleg de les bodegues

La comunicació no tant sols es realitzarà a través de la nova web. Els continguts, també, es compartiran a través de la resta de les xarxes socials com Twitter, Instagram, Facebook, Flickr i Youtube. Particularment, ja fa uns mesos que seguim amb interès el diari de vinya de l'Heretat Segura Viudas. Per a nosaltres s'ha convertit en una manera molt papable de descobrir tot allò que passa a les vinyes de l'Heretat a través de l'experiència i veu del seu responsable de finca, Sebastià Raventós.

La jornada va estar acompanyada de diferents activitats: una visita a les vinyes, un pas pel riu Bitlles, un tast de xarel.los (que ens va donar més d'una sorpresa) i un dinar de germanor. Tot plegat, una molt bona oportunitat per conèixer els cellers de l'Heretat de Segura Viudas i compartir una jornada d'enoturisme al costat d'altres companys blocaires.

foto de grup (font Heretat Segura Viudas)

Tot i que ha passat una mica com amb els calçots, que s’han exportat a altres terres catalanes, el xató té un origen geogràfic ben concret. I encara que restaurants de tot tipus ho serveixin tot l’any, també és menjar de temporada.

El Penedès i el Garraf és on neix el xató. Entre paisatge de vinya, les primeres referències a aquest plat son del segle XIX i vinculen el seu nom al daixetonament de la bóta, és a dir, quan es posava l’aixeta per tastar els vins d’aquella anyada.

Mans infantils a El Vendrel fent la picada, base de la sala del xató

Sí, també és menjar de temporada. Una menja de rebost, d’hivern.

De xatons podríem dir que n’hi ha tants com cases. Com famílies. Si bé és cert que Calafell, Vilanova, El Vendrell, Sitges i Vilafranca del Penedès en tenen receptes pròpies i es disputen l’origen del plat. La base de la salsa arreu és la mateixa, escarola, peix dessalat- com bacallà, anxoves o tonyina-, i olives i, per la salsa, fruits secs, tomàquet, oli, vinagre i sal.

Cada una d’aquestes viles celebra la seva pròpia festa del xató i són puntals per la ruta del xató. A El Vendrell, per exemple, aquest any ens van convidar a fer de jurat del 28è concurs de Mestres Xatonaires. Dèiem que hi ha tants xatons diferents com famílies i aquest concurs en va ser una bona prova. Per una banda, els prop de 45 xatons que concursaven al certamen, tot i compartir els ingredients, eren ben diferents de textura, color i gust. I, per altra banda, la guanyadora d’aquesta edició ha estat una jove de 16 anys, filla ja d’una estirp de mestres xatonaires. Els secrets de la recepta passen com herència familiar?

El jurat tastant els xatons per poder triar el Mestre Xatonaire d'El Vendrell

Aquest cap de setmana ha estat la festa del Xató de Vilafranca. La pluja, però, hi ha fet acte de presència i no ha deixat que els actes programats lluïssin de manera apropiada. Una gràcia d’aquesta festa, però, és poder tastar i comparar els diferents xatons de les viles que formen part de la ruta del xató. Una bona prova pels paladars amants d’aquesta festa.

Una proposta:

Si no hi heu pogut anar, una bona opció és fer-los a casa. I que cadascú esculli els seu preferit. Les receptes les podeu trobar aquí.

El vi des de sempre ha format part i ha estat protagonista de la nostra història. Aquella primera llavor de vinya plantada a la Font de la Canya (S.VII a.C.) ha omplert d'anècdotes els nostres carrers. Ella ha transformat les places de les nostres viles. Ella ha generat prosperitat i ha estat motor econòmic de la nostra societat. Mirem on mirem de les nostres viles hi veurem i reconeixerem elements lligats a la vinya i el vi. L'Esperit del Vi, ruta urbana teatralitzada creada per Vinseum, ha recollit part d'aquest llegat històric i ens el presenta a partir de l'auge de la comercialització del vi (1870) a Vilafranca del Penedès.

El passeig per la Capital del Vi recorre alguns dels escenaris claus per entendre el període comprés entre els anys 1870-1960 i el desenvolupament econòmic de la vila. La vinya i el vi són els protagonistes al llarg de tota la ruta i de les quatre recreacions teatralitzades per a personatges de l'època.

un dels moments de la ruta l'Esperit del Vi a caves Mascaró

Una audiovisual de 10 minuts ens serveix per posar-nos en context i presentar-nos unes imatges de l'època amb alguns dels seus personatges més rellevants. Ens trobem amb una Vilafranca poc urbanitzada, sense la presència de les actuals rambles de Sant Francesc i Nostra Senyora, amb les nits fosques per la manca de llum al carrer, etc... No és fins finals dels seixanta (1869) que comença a tenir lloc una transformació de la vila coincidint amb les primeres exportacions de vi. L'arribada de malalties com la malura, a les vinyes de la costa, i plagues com la fil.loxera, a les zones vinícoles franceses, proporcionen una oportunitat al Penedès per exportar els seus vins arreu del món. Oportunitat que durà relativament poc, ja que finalment la malura i la fil.loxera també van fer acte de presència a la nostra zona. Però, tot i així, el Penedès va tenir temps suficient per donar a conèixer mundialment el seu gran potencial vitivinícola. És precisament, a la plaça Sant Joan on comença el nostre recorregut. La font que es troba just al centre de la plaça es va construïr justament en aquesta època i com a motiu de l'arribada de l'aigua a la vila.

la font de la plaça sant Joan

L'industria del vi fa aparèixer ben aviat una classe benestant a la vila. Bona mostra d'això en són algunes de les cases que es poden veure a la rambla Nostra Senyora. Just allà és on fem la segona aturada del recorregut de l'Esperit del Vi, el Centre Agrícola - seu dels propietaris rurals de l'època. Un rabassaire ens va animar a participar i sumar-nos al Moviment Rabassaire per iniciar la revolució obrera de l'octubre de 1934. La societat vilafranquina va viure en aquells dies uns dels fets més tràgics de la seva història: esglésies cremades, fortes replesàlies entre la classe burgesa i obrera, etc... A la vegada que Francesc Macià proclama l'Estat Català (el 6 d'octubre), els rabassers vilafranquins entren i ocupen el Centre Agrícola, símbol de la burgesia vilafranquina. "La terra per a qui la treballa!"

un membre del moviment rabassaire invitant-nos a la revolta

entrada al Centre Agrícola

Direcció el carrer del Casal fem la tercera parada del recorregut. Allà trobem un dels restaurants amb més renom de la vila, Cal Ton. Però no! aquesta vegada no parlarem de cuina. Sinó de les cases del carrer del Casal. Cal Ton i les cases contigües representen una mostra molt evident de les llars dels vells menestrals i treballadors del camp. També conegudes com a "comparets".

cases dels rabassaires, a la dreta el restaurant cal Ton

Davant mateix de Cal Ton trobem la casa Galtés i Mainé (obra de Santiago Güell i Mainé). Edifici que ocupa des de l'any 1945 les caves Mascaró. Donant-nos la benvinguda vàrem trobar-nos un professor de l'antiga estació enològica de Vilafranca del Penedès. Una nova teatralització que ens va submergir en els inicis de l'elaboració dels primers caves a la vegada que visitàvem les caves Mascaró. El professor, com si realment d'un curs es tractes, va exposar-nos tots els coneixements que va adquirir a França per l'elaboració d'escumosos. Us podem dir que, sense cap mena de dubte, aquesta ha estat una de les visites més especials que hem fet en una bodega.

el professor explicant-nos l'elaboració del cava

La ruta no s'atura i segueix fent camí direcció a l'estació de tren de Vilafranca del Penedès. L'arribada del ferrocarril, l'any 1865, va afavorir que la comarca disposes d'unes excel.lents comunicacions amb els ports de Barcelona i Tarragona. Bon prova d'això ho veiem quan passegem pel carrer del comerç i l'entorn de l'estació. Aquest fet va fer que moltes bodegues penedesenques es situessin en aquesta zona per l'exportació dels seus productes.

actual estació de tren de Vilafranca

magatzems bodeguers del carrer del comerç

El magatzem Mory-Alegret, situat al carrer del sol, és un bon exemple d'aquests anys de prosperitat de la vila. L'any 1905, el suís Jean Mory Heyner s'estableix a Vilafranca per començar amb la seva activitat de comercialització de vins. Va ser ell mateix, el sr Mory Heyner, qui ens ho explicà. El magatzem construït per l'arquitecte Santiago Güell (1917) ens retorna a aquella època: un terra sense paviment, per arreu botes velles, dipòsits de ciment de doble alçada, etc... Una meravella! Amb els anys el negoci arriba a mans de la família Alegret Segura que continua l'activitat fins l'any 1992.

al primer pis, Jean Mory Heiner

Les bodegues Miguel Torres, situades en ple carrer del comerç, van representar un altre clar exponent d'aquella època. El sr Josep Pinyol, mà dreta del sr Jaume Torres Vendrell, va rebre'ns i ens va invitar molt amablement a ajudar-lo en els preparatius de la visita del monarca Alfons XIII (1904). Temps hi va haver també per explicar-nos algunes de les anècdotes que van acompanyar el viatge del sr Jaume Torres a Cuba, just abans de dedicar-se a la comercialització de vins. A partir de 1870, i de ple en l'activitat comercialitzadora de vins, Jaume Torres Vendrell va ser pioner per disposar d'una empresa naviliera pròpia. Fet que li va permetre transportar els seus vins amb una rapidesa que ningú era capaç en aquella època. Avui, Miguel Torres és una empresa coneguda mundialment i una de les grans famílies del vi i els brandis.

organitzant els preparatius per la visita d'Alfons XIII

Posem punt i final al passeig al patí de garrafes de bodegues Torres, en que fins a 1960 s'hi elaboraven vins rancis i misteles. Una copa de San Vantentin ens hi espera per celebrar aquesta exitosa estrena de la ruta de l'Esperit del Vi. I es que la nostra història és vinícola o no serà!

garrafes a sol i serena per l'elaboració de misteles i vins rancis

L'Eduard Pié no és d'eixe món! d'un món en el que el seu avi realitzava una viticultura de subsistència màxima. Aquells temps eren difícils per a tothom i el viticultor intentava treure tot el potencial possible, en rendiment, per satisfer les necessitats familiars. Avui, l'Eduard està molt lluny de compartir aquella viticultura que tants anys la seva família ha estat realitzant. Però, també sap que, gràcies a la perseverança del seu avi i del seu pare, avui pot cultivar aquestes terres del massís de Bonastre (170m).

L'eduard Pié no és d'eixe món! d'un món en el que les denominacions d'origen ens omplen de regulacions. Tantes vegades absurdes. L'Eduard s'ho mira amb respecte. També amb aquella calma i felicitat de fer el que el que li dicta l'ànima. Mentre espera el dia que serà entès i volgut.

l'Eduard, en un dels moments del tast

L'eduard Pié si és d'eixe món! del món Sicus, en el que no hi ha límits. On el seu cor marca el camí i el ritme per a recorre'l. On el seu vi busca intensament unir-se amb el paisatge del massís de Bonastre. I en el que pretén demostrar que tants esforços i treballs de la seva familia a preservar aquella vinyes pròpies no han estat envà.

Arribem a Bonastre i trobem a l'Eduard a la vinya. És allà on passa la major part del seu temps i més encara quan va decidir vinificar part dels seus vins entre cep i cep. De fet aquest és un dels motius de la nostra visita, conèixer la vinificació en àmfores enterrades a la vinya dels nous vins de Sicus, els Sons. L'eduard ens acull amb els braços oberts. Immediatament, ens ofereix una copa. Us podem dir que fins a dia d'avui encara no havíem visitat vinyes copa en mà. El camí a través d'elles ens portarà al tast esperat.

les vinyes de l'Eduard envoltades d'oliveres i marges de pedra

La propietat de Sicus consta de 6 hectàrees de vinya on hi trobem ceps de xarel.lo, xarel.lo vermell, monastrell, merlot i, ara, malvasia de sitges. L'Eduard, després d'haver-se format en enologia a Camp Joliu i Espiells i haver treballat a Jané Ventura, va recuperar la propietat de la família l'any 2003. Fou llavors quan ja neix el projecte Sicus. Els vins de Sicus són vins que busquen l'expressió varietal i l'assemblatge amb l'entorn del massís. Les úniques notes de fusta que trobarem en els seus vins són les que ens dona el mateix raïm, aportades pels pinyols i les pells. Les àmfores de ceràmica ocupen el lloc de les barriques de fusta. Ja sigui a la vinya o al celler, tots els seus vins passen un temps en elles.

les àmfores de Sicus de 200lt

A la vinya, ens sorprèn la poda. No una poda curta. Jo diria encara més... curtíssima. Gens comuna al Penedès. Tan curta que alguns dels ceps produeixen tant sols 1 kg de dolços fruits. Observem certa compactació del sòl. Però, no obstant, la coberta vegetal autòctona ha desenvolupat una bona capa i ha trobar un equilibri amb el cep. Viticultura senzilla, de poca intervenció, però de sabies decisions.

L'Eduard ens mostra una de les àmfores

El camí entre ceps ens porta fins la primera àmfora on hi trobem el xarel.lo (Sons) 2013. Pipeta en mà l'Eduard ens invita al seu tast. En nas i en boca descobrim un nou xarel.lo mai tastat fins avui. Ens inunden sensacions plenes de frescor d'herbes aromàtiques, d'autèntica natura, també, algun toc especiat. Seguim caminant i no podem deixar de disfrutar d'aquesta copa de vi que ens acompanya fins a la vinya de monastrell on hi trobem unes noves àmfores (el Sons de monastrell 2013). L'ànima d'aquests vins expressen 100% l'anyada. Som afortunats d'haver tastat els monastrells de Sons 2012 i 2013 (encara no acabat) i bonament us dic que són vins sincers. El 2012, foc intens, intensitat i densitat, fruites i compotes, un terrer portat al límit. El 2013, la calidesa mediterrània i marinades de mitja tarda, fruites vermelles, floralitat. Tots els Sons són vins fermentats a la vinya. Lloc que romandran uns 5 mesos a l'interior de les set àmfores diferents.

L'Eduard explicant-nos els treballs per la vinificació dels vins Sons

Tot preparat per tastar i entrar a l'univers Sons

No marxem de la vinya, però d'una manera més relaxada ens posem còmodes per tastar la resta de vins de Sicus: el xarel.lo vermell (2012), un mar fresc de flors i molt llaminer que permet compartir una copa a qualsevol hora del dia. El xarel.lo (2012), amb l'equilibri i l'estructura sols aconseguida pels grans xarel.los del Penedès. El monastrell (2012), varietat que es mereixia un homenatge com el que li fa Sicus. El juganer xarel.lo dolç, amb 380 g/lt de sucre residual, una festa per les nostres papil.les gustatives. I, finalment, la sorpresa del tast, el Cru Marí 2009. Un cava que marca un finesa exquisida, bombolla molt ben integrada (cal dir que la botella feina dos dies que havia estat destapada tot i estar ben conservada), aromes a fruites blanques i el toc just a llevats. Una delícia que esperarem tastar ben aviat ja que encara no ha sortit al mercat!

Descobrim els vins de l'Eduard en un entorn immillorable

moments de complicitat i distensió al llarg del tast

Portem tres hores llargues de visita a la vinya i comença a ser hora d'alliberar l'Eduard. No sense abans fer-nos amb alguna de les seves botelles. L'acompanyem fins a la bodega, lloc on part dels seus vins hi reposen envoltats d'història familiar (S.XVIII). Masovers de tota la vida, el pas dels anys els ha permès fer-se amb la propietat. I, avui, amb el jove Eduard al capdavant, han aconseguit bolcar bona part d'aquesta història, treball i esforç, tradició en cadascuna de les copes dels vins Sicus.

Per molts anys Eduard!

jo de vosaltres perseguiria al mussol SICUS

L'enoturisme està agafant dia rere dia major importància en l'agenda de bodegues i cellers catalans. És així com les visites s'omplen d'activitats diverses al voltant de la vinya i el vi: recorreguts amb bicicleta (o altres mitjans de transport), tastos participatius i originals, maridatges gastronòmics i, fins i tot, visites guiades per a hologrames. L'objectiu de tot plegat? cridar l'atenció del visitant amb un missatge diferenciat, fer-lo partícip de l'activitat, viure una experiència única,... En definitiva, crear un record inesborrable d'aquell dia. Això si! lligat sempre a una marca de vi. I és això, precisament, el que ha fet la Cooperativa Falset-Marçà.

la façana modernista del celler cooperatiu Falset-Marçà

Aprofitant el llegat històric de la vila i les llegendes que s'hi expliquen, els responsables del celler han creat un relat imaginari per presentar la nova gamma de vins Castell de Falset. Guillem de Clarís és el personatge que ens acompanya al llarg d'aquesta aventura teatralitzada per les instal.lacions de la cooperativa. És ell, cavaller de la cort de Pere d'Aragó d'Anjou, qui ens relata uns fets protagonitzats pel seu senyor, Joana de Foix i lo fardatxo (llangardaix mitológic).

Guillem de Clarís relatant les aventures del seu senyor davant els amics del Racimo al Paladar

els passadissos de la cooperativa creen l'atmosfera idònia per la recreació de la llegenda

El cavaller Guillem ens anima a participar d'un joc de pistes per trobar les claus que ens han de portar a descobrir els nous vins de Castell de Falset. Recorrem les instal.lacions de la cooperativa i poc a poc anem apropant-nos al desenllaç de l'aventura. Moments distesos i d'allò més divertits els quals no explicarem aquí per deixar que sigueu vosaltres mateixos qui els descobriu.

els bloggers a punt de trobar una nova pista entre garrafes de vi ranci

La visita a la Cooperativa Falset-Marçà és mot recomanable per fer-la en família. La visita teatralitzada és una molt bona oportunitat per apropar als més petits el món del vi a través d'un relat llegendari fascinant. També pels més grans, ja que ens allunyem de les convencionals visites enoturístiques sense deixar de banda el món de la vinya i el vi.

algunes de les pistes del joc

Arribem al moment més esperat del matí, si més no pels nostres paladars. S'apaguen els llums i comença la presentació dels vins Castell de Falset. Una sèrie de quatre vins i un oli que parlen, a través dels seus noms, de la llegenda que ens acaben d'explicar i els seus personatges.

els nous vins de la Cooperativa Falset-Marçà

La Dama de Blanc 2009: recrea la figura de Joana de Foix. Un vi amb cos de garnatxa blanca i ànima floral i de remarcada persistència. Un blanc seductor.

Lo Senyor del Castell 2005: el cupatge (carinyena, garnatxa i cabernet sauvignon) és tan intens i complexa com el personatge que representa. Presència notable d'aromes de sotabosc. Paisatges que impregnen els camins que va recorre Pere d'Aragó.

Lo Foc del Castell 2006: La mineralitat, les fruites confitades i els balsàmics defineixen el personatge de lo fardatxo. El cupatge (carinyena, garnatxa i syrah) aconsegueix omplir de frescor i equilibri aquest vi.

El Dolç Joglar 2010: Personatge secundari de la llegenda ens invita a jugar amb la carinyena. Un vi ple de matisos que pot allargar les estones de converses de les nostres sobretaules.

L'or del Castell: Tot castell amaga un tresor i aquest no és pas un excepció. Aquí el vi cedeix el protagonisme a l'oli. De les varietats arbequina i farga neix aquest apreciat líquid daurat.

Serà al llarg de la fira Alimentaria, que es celebra aquesta mateixa setmana, on es presentarà la nova gamma de vins de la cooperativa i tindreu l'oportunitat de tastar-los. També aquells que ho desitgeu tindreu una oportunitat molt especial de viure aquesta llegenda teatralitzada i disfrutar dels vins Castell de Falset en el marc de les fires de cooperatives Montsant-Priorat i la de vins de Falset.

Escollim un dissabte qualsevol per visitar la DO més petita de Catalunya. I no a l'atzar, escollim un dels projectes més petits (2000 botelles) i més joves (3 anys) d'Alella per conèixer de primera mà aquesta terra. Ens trobem amb una setena part del grup que elabora el vi Testuan, en Julien Schmitt, i ho fem aAlella Vinícola, celler que també està relacionat amb aquest jove projecte.

En Julien ens presenta en Xavier García, enòleg i membre de la família propietària d'Alella Vinícola, i el petito Pau, fill d'en Xavier. De manera improvisada, i en el bar de la mateixa bodega d'Alella Vinícola, fem un tast de diversos vins i caves elaborats per en Xavier. Ens sorprenen tan gratament que ens encomanem amb en Xavier a fer-los-hi una visita com déu mana a les seves vinyes i celler per a més endavant. Mereix la pena conèixer com una família sense antecdents a la vinya recupera una cooperativa en declivi i fa renéixer els vins i caves Marfil.

moment del tast amb els vins i caves d'Alella Vinícola

El grup de Testuan està format per: Quim Colomer, Kike Foncillas, Lionel Martin, Miguel Riera, Andreu Sala, Pierre-Laurent Sinigaglia, i, qui ens acompanya avui, Julien Schmitt que defineix la vinya que cultiven com un oasi. Testuan és, per damunt de tot, un grup d'amics que, segons diuen ells mateixos, els "uneix una passió": la voluntat de conservar la tradició vitivinícola de Cabrils, una zona amenaçada per l’explotació immobiliària. A dalt la carena, mentre en Julien mira a l'horitzó, ens ho explica. El seu jardí de pàmpols és una magnífica atalaia de calma des d’on es descobreix com, entre el mar i la falda de la muntanya, les cases han guanyant lloc als boscos, que anteriorment, havien estat bancals de vinyes. I, en mig, una illa de pansa blanca entre un oceà de ciment i pinedes (espècie que a ocupat tot el territori que anteriorment eren vinyes).

la vinya de Testuan en primer pla i al fons la població de Cabrils

La vinya de pansa blanca de Testuan presideix la muntanya al terme municipal de Cabrils, a uns 150 metres d'altitud. Aquesta representa una de les poques peces de terra que encara s'hi cultiven. Escassament 8000 metres quadrats que han resistit a la pressió urbanística. Segons ens explica en Julien en aquesta població del Maresme en prou feines hi queden 4 hectàrees de vinya. I precisament avui en trepitgem la terra d'una d’elles! Les dimensions permeten que en Julien i els seus companys de viatge mímin a cadascun dels ceps, de manera quasi personal, de tu a tu. Unes plantes i una terra que van estar maltractades durant anys i anys (per altres mans) i que avui el grup de Testuan fertilitza, poda, esporga, veremen i hi fan néixer tota la vida possible. Els ulls d'en Julien brillen quan parla de tot el que han fet per recuperar l'estat de la vinya. Ell sap que tots els esforços avocats fins avui no han estat envà i han tingut una merescuda recompensa. I es que la vida, a poc a poc, torna a la seva vinya.

En Julien parlant de les característiques de la zona

Mentre caminem per l'entorn de la vinya, en Julien ens va apropant aquest paisatge tan característic de la DO Alella, i ens en mostra una de les seves especificitats, el sauló. De naturalesa granítica, aquest material està molt present en la majoria de vinyes de la DO. Els sòls de sauló són característics pel seu baix contingut en nutrients i la baixa capacitat de retenció d'aigua. A la vegada que, disposen d'una gran capacitat d'irradiació, la qual cosa permet tenir la llum necessària per facilitar la maduració del raïm.

a primera vista un ja veu els esforços per recuperar les plantes

És en el moment en que Julien ens explica el procés d'elaboració del vi que apareix d nou la figura d'en Xavier García. Per a tots els components del grup de Testuan és important mantenir la viabilitat econòmica del projecte. I es evident, que en aquesta fase inicial, és molt complicat disposar de l'estructura d'un celler propi. Per aquest motiu van decidir buscar una col.laboració amb un celler de la DO Alella que oferís la possibilitat de vinificar el vi Testuan. És en aquest moment quan la família García obre les portes d'Alella Vinícola i col.labora activament en la elaboració dels vins d'aquest grup de joves.

el sauló característic del sòl d'Alella

Trepitjant sauló tastem el 2 de Testuan de la verema 2012. Les notes de pansa blanca són ben presents en aquest vi: lleugers tocs de fruita blanca, amb un punt de verd, aromes florals. Ja en boca, la proximitat amb el mar evoca a certa salinitat i recuperem totes aquelles notes que ja hem trobat en nas. Un vi fresc que ens invita a beure-nos-el a copes. Un vi i un projecte que van per molt bon camí.

la pansa blanca protagonista de la DO d'Alella i del 2 de Testuan

Entre copa i copa, s'allarga la conversa amb en Julien. Moment que ens parla dels seus orígens. D'un petit poble francés en que el seus avis cultivaven la terra de la mateixa manera que ell avui ho està intentant fer al bell mig del Maresme, entre pinedes, blocs de pisos i turistes.

Marxem amb la voluntat de tornar molt aviat. La gent de la DO Alella tenen moltes ganes d'explicar que tot i ser els més petits cal tenir-los ben en compte. Una zona que mereix que hi tornem tan aviat com puguem. I amb el permís de Quim Masferrer, em ve molt de gust acomiadar-me d'ells tot dient...

Gent de sauló, sou molt bona gent!

Perduts al bell mig de la muntanya de Font-Rubí. Així és com comença el nostre dia. Preguntem per aquí, mirem el GPS per allà, la intuïció ens diu que a la tercera anirà a la vençuda i que arribarem al nostre cobdiciat destí. Perdre'ns a la muntanya no ens dol quan ens acompanyen aquestes fantàstiques vistes del Penedès (llàstima del dia que s'aixeca un xic tapat). Enfilem el camí encertat: argila, peces ceràmiques, tortugades, rajoles,... i topem amb la casa d'en Carles Llarch. I, de cop, ens envaeix el silenci i la sensació d'una agradable calma.

paisatge que veu a diari el Carles des del seu taller

El Carles, de professió ceramista, ens apareix d'entre el bosc que envolta la seva masia i taller. Si per ell fos hi passaria llargues temporades. La terra l'apassiona i n'ha fet la seva professió (des de fa ja més de vint-i-cinc anys). Allunyat del concepte artista, el Carles, per damunt de tot, es considera un professional de la ceràmica. Els usos de la ceràmica són ben diversos i estesos en les nostres vides quotidianes. De fet és per això que avui visitem al Carles, una de les persones que han estat capaces de reintroduir la ceràmica al món del vi.

una mimosa cobreix bona part del taller

Des del minut cero, la conversa flueix. La facilitat de paraula del Carles ens sorprèn gratament. Una persona molt crítica amb la seva professió (que pensa que està més centrada en com fer una peça artística i que en el propi material ceràmic). Però, a la vegada, amb unes mans molt constructives (que contínuament estan cercant les virtuts de les terres argiloses). Poc a poc, desgrana el procés que té lloc en el seu petit taller: tot comença al camp, seleccionant les argiles més bones per ser treballades (més del vuitanta per cent de les terres que treballa se les prepara ell mateix). Segurament aquest primer contacte tan directe amb la terra que treballarà fa que encara conegui més les propietats del material i de la peça que tindrà entre mans. Escollida i extreta la terra passarà uns dos anys en repòs. Les glaçades de l'hivern li seran molt favorables (aconseguint obrir i airejar la terra). Els darrers processos més mecànics (desmenuçador, curró, molí,...) acabaran de preparar un material òptim perquè pugui ser tornejat al taller. I, finalment, el forn que, a temperatures de treball sobre els 1000-1300 ºC, acabarà per coure i donar-li solidesa a la peça ceràmica.

apassionadament el Carles ens explica el seu treball

el torn des d'on treballa cada dia en Carles

Tres anys ja fa que el Carles produeix àmfores per a viticultors i cellers. Recaredo, Heretat de Mont-Rubí, Sicus,Parés Baltà, Ton Rimbau, Mas Candí, Jelipins... són alguns dels noms que ja han passat pel seu taller. Cada peça és totalment personalitzada i a través d'encàrrec. Abans de posar-se a la feina, en Carles necessita conèixer el viticultor/enòleg, el tipus de vi que elabora i pensar en com i de quina manera la seva ceràmica pot ajudar a la bodega.

al fons de la imatge una de les tines recent treta del forn

Avui per avui, en Carles produeix àmfores a partir de tres materials prou diferents. Un primer, a partir de terres vermelles, amb elevats continguts d'òxid de ferro (terres de color més clar amb diferents continguts de carbonats càlcics) capaces de transferir als vins certa mineralitat i consistència. Un altre, amb terres recobertes de ceres d'abella o esmaltades amb esmalts ceràmics que, segons el seu gruix, pot limitar l'oxigenació i envelliment dels vins. I, finalment, un tercer material obtingut a partir d'un procés de gresificació que actuarà de manera totalment neutra respecte el vi. Aquest darrer material, a més, té la característica que actua de filtre i, per tant, augmentant la concentració d'essències del nostre vi.

en Carles mostrant-nos alguna de les característiques de les seves àmfores

El cap d'en Carles és un pou a vessar d'idees on totes elles tenen en comú la ceràmica. Ens ensenya unes àmfores amb un sistema de refrigeració (semblant a una camisa de fred), unes botelles ceràmiques sobre les que realitza proves i fa un seguiment de l'evolució dels vins, unes tines elaborades amb la mateixa terra de la parcel.la (el raïm que ve de la terra es transforma en vi en la mateixa terra que li dona la vida)... sap que això ha fet tan sols que començar i pensa que les possibilitats de la ceràmica en el sector alimentari són infinites.

una de les botelles gresificades per dins

Acabem el matí i la visita conversant a la taula de casa seva. Ens hi acompanya el Durona (parellada) d'Heretat de Mont-Rubí: un vi criat (sobre mares) al llarg de tres mesos en les àmfores d'en Carles i on hi trobem una parellada molt arrodonida, neta i sense excessiva contaminació, untuosa i amb un equilibri que fa molt agradable el seu pas en boca. Un vi que cerca la puresa d'una varietat.

instant de la conversa i entre copes de vins

Ens acomiadem d'en Carles, però amb el desig de retrobar-nos de nou per seguir parlant d'argiles i vins (i perquè no també... de política, dels nostres boscos, d'agricultura, etc...). Una abraçada amic!

Per segon any consecutiu visitem la Fira de Cooperatives del Priorat. Amb un parell de setmanes d'antelació a la Fira del Vi, les cooperatives han trobat un espai per mostrar els seus productes (vins i olis). Lluny de la massificació que suposa la Fira del Vi (any rere any visitada per més i més persones), la Fira de Cooperatives permet a tots els assistents tastar els vins i conversar amb els directors i enòlegs de les cooperatives amb tota la tranquil.litat que es mereixen.

moment del tast de vins de cooperativa

El dia és intens per tots els bloggers invitats (@viscalabonavida @cellerscoop @anatomiadunvi @prettywines @robodiola @catalanwine365 @vcornejo @anna_abmar @racimoalpaladar): tastos de vins i d'olis, conferències, visita a la fira, etc... 10 hores per gaudir sense descans del bon vi i de bons amics!

moment del dinar de germanor

Tastem els vins blancs. Tots ells d'anyada 2013, recent embotellats. La major part d'ells són vins amb molt de recorregut per endavant. De marcada acidesa. Cal ser pacient i esperar per gaudir d'aquests vins. Al llarg del matí, la cooperativa de Gandesa (cooperativa invitada a la fira) presenta Som Dinou 2013. Vi elaborat amb garnatxa (80%), macabeu (17%) i muscat (3%). Un vi amb cos de garnatxa, esquelet de macabeu i vestit de muscat. Pel nostre gust el muscat emmascara excessivament el vi, en que hi són molt presents les fruites blanques i els aromes florals.

Els tastos de negres expressen calidesa i caràcter. Bona part d'ells mostren tanicitats importants en boca. Alguns mereixerien més temps en botella, a temperar-se i guanyar en repòs per mostrar-se més plens en matisos.

En el tast ens enamoren les garnatxes i carinyenes dels vins de Mussefres de l'agrícola de la Serra d'Almós i el Codolar de la cooperativa de Cornudella del Montsant. Dos vins de pas per boca agradable, frescos, fruites vermelles, poca presència de fusta,.. Vins amb la virtut de ser flexibles a la nostra taula i que poden acompanyar molts dels nostres plats del dia a dia.

Els deixem pel final. Però ens van enamorar a cada glop. Els dolços van ser els reis de la festa. La garnatxa roja de la cooperativa de Cornudella del Montsant va obrir el tast dels dolços. Greixos en boca i de pas lleuger. Acompanyat de fruites dolces i alguna pell de cítrics. Ideal per picar amb avellanes. El Pansal de Calàs de la cooperativa de Capçanes. Glops de cireres i fruites vermelles. Lleugera presència de la fusta arrel de la criança de 16 mesos. El ranci Carratell, també de la cooperativa de Capçanes. Un dels vins que va formar part del tast a cegues del matí. Una delícia que arrodonirà qualsevol àpat.

unes 300 persones van visitar la fira al llarg de tot el dia

Els vins de cooperativa mostren l'esforç, la passió i el treball de la pagesia del Priorat. La voluntat de fer-se un lloc en aquest complicat món del vi. Per aquells que encara no els conegueu aprofiteu l'oportunitat que us brinda la Fira del Vi, aquest cap de setmana, per buscar-los i tastar-los. Salut!

Les persones de les quals us parlarem treballen amb pocs números: pocs ceps, pocs raïms i, encara, menys vi. Però això no treu ni un sol bri de la grandesa que respira el seu petit projecte, Balmaprat. Els ulls de la Mayte i l'entusiasme de Josico (com el coneixen els seus amics de Porrera) ens van enamorar el mateix dia que els varem conèixer. Tenim moltes ganes de fer-vos arribar una mica de la màgia d'aquell moment.

moment de la visita ja en el celler de Balmaprat

És mitja tarda a la plaça de Catalunya de Porrera. La remor del Cortiella (riu que té el seu pas per població) es fa notar entre el cant de quatre ocells. Respirem vi des de que ens hem llevat: esmorzar de forquilla a l'Hostal Sport, visita aJoan d'Anguera (celler del que us parlarem aviat) i dinar a la Cooperativa de Porrera (que afegirem, també, a la nostra llista de restaurants). I ho compartim amb grans amics la Gemma i el Marcos de Gastrono_vi i l'Eli i l'Ivan del Racimo al Paladar. La suma de tot plegat garanteix l'èxit del maridatge, al qual tan sols li resta posar-li la cirereta (i quina cirereta!).

el grup ben tip al restaurant la Cooperativa de Porrera

L'Eli i l'Ivan són qui ens presenten la Mayte i el Josico. També gràcies a ells (Racimo al Paladar) fa uns mesos vàrem tenir l'oportunitat (i diria que el privilegi) de descobrir i tastar un dels dos vins de Balmaprat, el Dempeus selecció 2009.

perfil del sòl de la Balma

La visita comença amb una petita excursió. Enfilem un tram de carretera a la sortida de Porrera. La que en pocs minuts ens porta a la vinya laBalma. Allà resisteixen al pas dels anys, de les tempestes, dels anar i venir de persones,... uns ceps centenaris de carinyena. Diria que la Balma és la nineta dels ulls de la Mayte i el Josico. Quan ells parlen d'ella ens transmeten valors, estima, vivències, arrels,... No pot ser d'altra manera quan ens expliquen amb el carinyo que tracten a cadascuna de les plantes que allà hi viuen. La Balma, just un jornal de terra, és un dels més grans tresors vitícoles de Porrera.

la Balma, patrimoni vitícola del Priorat

Quan, l'any 2008, la Mayte i el Josico engeguen el projecte Balmaprat decideixen recuperar la vinya de la família, que fins llavors servia per elaborar part del vi Cims de Porrera. També aposten, en un principi, per la col.laboració i assessorament extern de l'Adrià Pérez, tercera ànima del projecte. I, finalment, el darrer pas, recuperar el celler d'una casa de la família situada al bell mig de Porrera. La combinació d'aquests elements, la passió i l'entusiasme del Josico i l'enyorança d'uns temps de la Mayte (en que la família vivia de la terra) han fet que Balmaprat sigui tota una realitat.

moment robat de la conversa entre el Josico i l'Ivan

Passaríem tota la tarda davant d'aquells ceps centenaris imaginant-nos tot el que deuen haver vist. Tot el que deuen haver fet gaudir als qui han tastat aquesta carinyena. Però la tarda és curta, el temps just i la casa d'uns servidors a unes quantes desenes de quilòmetres de Porrera. Així que marxem de la Balma per anar camí al celler. Moment que parlem amb la Mayte d'on ve i cap on va Balmaprat. Ella, filla de Porrera i dona de números, sap bé l'esforç i sacrifici que comporta viure de la terra. La producció no arriba ni de bon tros a les 2000 botelles (entre Dempeus i Dempeus selecció) i per això, ella sap, que cal caminar poc a poc i ser en tot moment conscient dels riscos que comporta créixer. La dimensió actual els permet molt bé conèixer a tots els clients i, de veritat us dic, que els clients, també, estem molt contents de tenir aquesta relació tan de tu a tu amb ells. Això ens permet foragitar els esnobismes més rancis del món del vi.

Si de la vinya la Balma parléssim d'unitats, en el celler només podríem arribar a decimals. En un espai ínfim, però amb tot allò imprescindible per elaborar un vi, és on té lloc el darrer pas de l'elaboració dels vins de Balmaprat. Sino fos per la zona de criança dels vins (que ens transporta a d'altres temps: terra de llicorella, objectes antics de decoració,...) parlaríem d'una bodega que fa vins de garatge.

la bodega de Balmaprat ens fa tornar un xic al passat

La criança dels seus vins sempre es realitza en botes a partir de segon any. La Mayte i el Josico volen evitar de totes la pesadesa de la fusta i cerquen subtileses i un relat que només provingui de la vinya. I de veritat us dic que ho aconsegueixen! Per fer boca comencem el tast amb el Dempeus. Un vi que prové del cupatge de garnatxa, carinyena, syrah, merlot i cabernet sauvignon. L'excés de varietats ens presenta un vi de poca personalitat, però molt rodó en tot el seu conjunt. Amable en el tast i persistent en boca és un vi molt digne. El Dempeus ens enamora per la seva qualitat i encara més pel seu preu. Buidem copes! perquè arriba el moment de tastar el Dempeus selecció, la carinyena centenària de la Balma (250 botelles/anyada). L'anyada 2010, just embotellada, està pendent de sortir al mercat. Pel contrari, la 2009, ja fa un any que corre per tendes especialitzades. La Mayte i el Josico ens inviten al tast de les dues anyades. Un veritable plaer! El Dempeus selecció és un vi expressiu de cada anyada on hi trobareu reflexades les particularitats del 2009 (mitjanament sec i càlid) i del 2010 (fresc i plujós). Cada glop ens certifica que estem davant d'una de les millors carinyenes que podem tastar a casa nostra. Un vi autèntic de finca. Un vi que neix d'una passió per una terra (La Balma de Porrera). De tot cor us dic que en el pot petit hi ha la bona confitura (aquesta vegada amb regust de carinyena).

detall dels objectes que trobem al celler

Tanquem el maleter del cotxe amb un xic de la Balma en format botella. Tornem a casa amb la certesa d'haver viscut un dia de molta màgia.

Que aquest post serveixi d'agraïment a la Mayte i al Josico per obrir-nos les portes de casa seva i tractar-nos com un més de la família. I a l'Eli i l'Ivan (Racimo al Paladar) per les seves recomanacions i els seus vins que han volgut compartir amb nosaltres.

La brotació de la vinya és un dels moments més màgics del paisatge penedesenc. Poc a poc, els trencadissos de vinyes es recobreixen de verd. És quan el marró de la terra perd la partida a les fulles. Les diferents varietats mostren les seves tonalitats i tot es converteix en un mosaic de verds. La terra esperarà la tardor per jugar una nova partida. Ella sap que llavors tornarà a ser la protagonista i el seu terra calcari recuperarà la força del paisatge. És en aquest precís moment, quan la vinya brota, que la família ens proposem fer un cap de setmana enoturístic pel Penedès. Desitjant que tan de bo us serveixi d'inspiració per visitar la nostra comarca.

Tot comença el dissabte entre amics (a la masia la Torreta, ben a prop de Vilafranca del Penedès) amb un dinar en el que ens hi acompanyen diferents viticultors que han engegat l'aventura de fer el seu propi vi. Ells són una petita part del GEV Penedès. Un grup de viticultors que va néixer fa uns 40 anys al costat de la figura de l'Agustí Villarroya, ex-tècnic de l'unitat d'assessorament en viticultura d'INCAVI (i afegeixo, a nivell personal i professional, una persona que m'ha ajudat a entendre moltes de les coses que passen a les nostres vinyes). Amb tots ells mengem, però sobretot bevem botelles plenes d'il.lusió. Tastem l'aventura d'un cabernet franc. D'un sauvignon blanc. També la d'un xarel.lo 2012 reposat en botella de vidre i el mateix vi reposat en botella ceràmica. Desconeixem si són coses dels astres, de l'atzar o la predisposició del paladar d'un mateix, però us ben assegurem que el xarel.lo en botella ceràmica es presenta força més arrodonit, sense arestes i franc. Un tast que caldrà repetir per tal de conèixer les possibilitats que donen els vins treballats amb aquests "nous" materials.

moment del dinar

Els amfitrions de la trobada l'Anna Artís i el Pep Mulet ens inviten a conèixer el celler de la Torreta, lloc on elaboren els vins del grup GEV Penedès. Ja són dos els anys que el grup porta elaborant vins de manera conjunta i tan de bo que en vinguin molts més. Avui, ells ja són tota una referència de com un grup de viticultors s'uneixen, i de manera col.lectiva i cooperativista, elaboren els seus propis vins de les parcel.les que prèviament han seleccionat. Marxem de la Torreta amb un bon glop de ratafia feta per l'Anna i amb les ganes de posar data per una nova trobada.

la sobretaula, esperant la ratafia de l'Anna

Agafem direcció Pla del Penedès. Ben a prop d'allà és on passarem la nit. Ens acull en Santi Vallés, propietari de Mas Palou (allotjament rural des de 1996). A Cal Lluís, un dels allotjaments de Mas Palou, hi trobem la calidesa i el repòs necessari per la jornada que ens espera l'endemà. Aquest és un dels edificis que ha rehabilitat la família Vallés per acollir als enoturistes que, com nosaltres, volen gaudir del paisatge. Les vistes que tenim des de la planta superior de la casa són fantàstiques. Poca cosa pot demanar més un winelover que aixecar-se a primera hora del matí i veure com el sol il.lumina el verd de les vinyes. Tot i passar una sola nit a Cal Lluís ens hi sentim ja com a casa. En fi, tot s'acaba i també l'estada a Mas Palou. Un esmorzar de forquilla i ganivet ens espera a Guardiola de Font-Rubí.

l'acollidor menjador de Can Lluís (Mas Palou)

Arribem a un dels restaurants amb més renom de la comarca, Cal Pau Xich (fundat el 1886). És aquí on trobem una de les ofertes més interessants en esmorzars de la comarca i on els vostres estomacs, de ben segur, hi quedaran d'allò més satisfets. La carta que teniu per esmorzar-hi és inacabable. Peus de porc, botifarra amb mongetes, samfaina, carns amb suc, bacallà, sípia a la planxa, i un llarg etcètera. Una bona manera de recuperar les forces dels matiners esportistes (que no és el nostre cas) i de preparar el cos pels winelovers que comencen el seu nou dia. A aquestes alçades no cal que us diguem que Cal Pau Xich no és un lloc apte per a persones sotmeses a dictadures d'estrictes i esclavitzans dietes.

tot just arribant a les bodegues de Parés Baltà

Ben esmorzats fem camí cap a les bodegues Parés Baltà. És el mateix Joan Cusiné Cusiné, actual propietari dels cellers, qui ens guiarà al llarg de tota la visita. Aquesta comença a la vinya, on en Joan ens explica alguns dels principis de l'agricultura ecològica i biodinàmica que segueixen alhora de treballar les seves parcel.les. Ens aturem just al costat d'una de les vinyes on en Joan ens ensenya un dels preparats biodinàmics (ex: 501) que apliquen a la vinya. Ja a la bodega, en Joan ens parla de l'elaboració de l'extensa gamma de vins i caves que avui ens ofereix Parés Baltà als seus clients. Particularment, ens interessem pels treballs que actualment realitzen en l'ús d'àmfores en el procés de vinificació, les quals provenen del terrissaire Carles Llarch.

en Joan Cusiné explicant-nos com utilitzen les àmfores

Han passat molts anys des de que el pare d'en Joan Cusiné (Joan Cusiné Hill) es va fer càrrec del celler Parés Baltà (1978). Avui la família Cusiné vol assegurar un tranquil relleu generacional i ja compta amb cellers en algunes de les zones vitivinícoles més importants, com són el Priorat (Gratavinum) i la Ribera del Duero (Dominio Romano). En el tast, tenim l'oportunitat de conèixer bona part de tot aquest treball. La veritat és que, avui per avui, Parés Baltà ofereix una gamma molt diversa i interessant de vins. Especialment, ens atrau els vins microcuvées (vins de produccions limitades i que representen la màxima expressió de cadascuna de les parcel.les d'on provenen). Bona mostra d'això és el rosat Radix: un syrah de 270 m d'altitud que sorprèn pel seu color d'intensitat extrema, de carnosa fruita vermella i molt llaminer i equilibrat en boca.

un moment del magnífic i amplíssim tast que ens va oferir en Joan Cusiné

La visita se'ns fa molt curta i no podem marxar sense abans comprometre'ns a en Joan de tornar ben aviat per fer una visita amb calma a la bodega. Sabem que s'hi couen coses molt interessants i que en una visita de grup és complicat d'explicar. Prometem tornar ben aviat Joan!

en Joan ens ensenya on guarda alguns dels preparats biodinàmics

I arribem a l'última parada del nostre curt cap de setmana d'enoturisme a l'Alt Penedès, al restaurant En Rima (de l'Hotel Mas Tinell). Recentment inaugurat representa una de les ofertes enogastronòmiques més atractives de la comarca. De fet, els caps de setmana podeu gaudir d'uns menús força assequibles que ronden els 25 euros amb vins i caves de les mateixes bodegues Mas Tinell.

El paisatge d'una Vilafranca entre vinyes és taló de fons ideal per posar el punt i final a un dinar i un cap de setmana ple de vins i d'interessants ofertes enoturístiques. Aquesta ha estat la nostra modesta proposta, però us convidem a visitar la recent estrenada oficina de turisme de la DO Penedès o totes les propostes que s'ofereixen des del portal web. Us hi animeu?

l'entrada del restaurant En Rima amb el fons de vinyes i Vilafranca

Ben a prop de la Serra d'Almos, a Darmós (Tivissa), hi bufen forts aires de canvi. A cavall de la Ribera d'Ebre i el Priorat, en terres que recorden un passat ple de guerres i disputes, hi trobem el celler Joan d'Anguera. La Mercè, en Joan i en Josep són les ànimes d'aquest projecte vitivinícola que va arrencar el 1820 amb el cultiu de les primeres vinyes i que el 1984 va posar la primera botella Joan d'Anguera en el mercat. Un projecte que avui podríem dir que reneix i obre un parèntesi en l'elaboració dels seus vins.

a les afores de la bodega dels Anguera

Personalment, coneixem els vins de la família Anguera des de ja fa uns anys. Va ser en un dinar al Celler de ca l'Aspic (Falset) en el que en Toni Bru va aconsellar-nos acompanyar l'àpat amb un sorprenen Finca l'Argatà. Des de llavors, els seus vins mai han faltat a la nostra particular vinacoteca. Avui, quan el foc de Tivissa resta encara per controlar (i havent cremat més de 700 hectàrees), recordem la visita que vàrem fer en aquests cellers tot just farà un mes. Esperant que la marinada afavoreixi les tasques dels bombers i respecti aquell paratge que vàrem gaudir tant de la mà de Josep d'Anguera.

En Josep explicant-nos l'elaboració dels nous vins del celler

Ens agrada fer enoturisme, però ens agrada molt més si es en companyia d'altres blocaires. Aquest cop ens hi acompanyen els amics de Del Racimo al Paladar i GastronoVi. Amb un xic de retard arribem a Darmós. Just trucar la porta dels cellers Joan d'Anguera apareix el Josep, ben enfeinat embotellant els nous vins de la família. La mateixa feina fa que no puguem desplaçar-nos a visitar les vinyes del celler (esperem tenir-ne oportunitat més endavant). Una llàstima! Tot i que en Josep ens explica amb tot detall el que ha suposat aplicar els conceptes de l'agricultura ecològica i biodinàmica a les seves vinyes. És a partir d'aquest moment (2012) i amb els bons consells d'un bon amic dels Anguera, en Joan València (Cuvée3000), que la Mercè, en Josep i en Joan replantegen la forma d'elaborar els seus vins i passen d'una agricultura intervencionista i d'uns vins pesats, de marcada mineralitat i excessiva fruita evolucionada, a una agricultura dirigida per la natura i la cerca d'uns nous vins on hi predomini simplement el paisatge (amb tots i cadascun dels elements que el conformen).

dipòsits de ciment utilitzats pels Anguera

Les parets i el sostre d'una bona part del celler reflexen l'història de Joan d'Anguera. Us imagineu si aquestes poguessin parlar? De les alegries i les misèries de la zona? De l'auge dels aiguardents o de la fugida del camp a la ciutat?

Com en la vinya, les intervencions en la bodega és limiten al màxim. Tots els treballs que es realitzen serveixen senzillament per acompanyar la mare naturalesa per garantir la conservació de tota la riquesa de l'entorn que es troba en cadascuna de les seves vinyes. Que cada flor, que cada herba, que cada anyada,... tingui la justa mesura i l'importància que li pertoca en els seus vins.

la sala de barriques del celler Joan d'Anguera

Apliquen preparats biodinàmics per augmentar la biodiversitat de les seves vinyes. Veremen abans que ningú per tal d'obtenir aquella acidesa que ajudarà aconseguir vins més frescos. Utilitzen, també, els dipòsits de formigó per oxigenar els seus vins, fugen dels maquillatges i alliberen el seus vins de l'excessiva presència de fusta (amb botes usades i de baixos torrats). Un camí cap a la singularitat.

El Josep ens invita acabar la visita amb un extens tast dels nous vins de Joan d'Anguera: Joan d'Anguera jove 2013, veremat el 25 d'agost és una infusió de flors i fruits vermells, amb poca capa i lluminós, cent per cent mediterrani. Planella 2012, és vertical, floral, greixós i dolç com un caramel en boca. Altaroses 2012, és una garnatxa amb una marcada acidesa, en boca molt arrodonida i persistent i on la fruita vermella és la protagonista. Bugader 2012, un vi massa marcat pel syrah i que perd la personalitat i singularitat que hem trobat en la resta. Argatà 2012 és un vi de guarda, on hi predominen els balsàmics sense perdre les fruites, segurament el més expressiu en quan a paisatge i on hi trobem essències del sòl que sustenta la vinya, de les flors que l'omplen de color, de la fruita de les seves garnatxes. Acabem el tast i la visita, de nou entre botes, és allà on el Josep ens permet tastar l'Argatà 2013.

el celler dels Anguera disposa d'una sala de tast amb unes vistes excel.lents

Valdrà molt la pena prestar la màxima atenció al nou repte dels Anguera. Ells saben que naden a contracorrent dins una DO (Montsant) que segueix apostant pels vins tradicionals (marcats per fruites sobremadurades). Però l'autenticitat que respiren els Anguera mereix sobradament acompanyar-los, glop a glop, en cadascuna de les noves anyades.

en Josep en un dels moments del tast

Ens agrada donar les grácies. Gràcies a la DO Catalunya per reconèixer el nostre bloc en els seus premis. Gràcies a tots els que ens heu obert les vostres cases, vins i, de vegades, cors. Gràcies als companys d’altres blocs: ens encanta llegir-vos, ja ho sabeu. I gràcies a tots aquells que, per una raó o altra, entreu a aquesta adreça i passeu una estona amb nosaltres. Gràcies.

Han estat uns dies de moltes emocions. Sí, ho confessem, encara ens en fem creus (d'haver obtingut el reconeixement de millor bloc vitivinícola de Catalunya). Aquest projecte que neix de manera quasi accidental. Que creix cada dia amb petites grans experiències, no tenia cap pretensió especial. Ser la nostra memòria. Passar-nos-ho bé. I fer-ho passar bé als nostres amics. I just avui, mirem enrere, i ens adonem que sou molts els que ens heu acompanyat en aquesta aventura. Amics de sempre i amics nous que ens encanta haver-vos trobat pel camí.

Avui estem contents i volem compartir-ho amb vosaltres. I així esperem poder seguir compartint, com fins ara, les nostres passions, descobertes i alegries. Tal com som. Tal com ho vivim dia a dia.

Gali, Rosa i el petit Guiu

Aquest és el primer post després d'haver rebut el premi a millor bloc vitivinícola de Catalunya de mans de la DO Catalunya. De ben segur sorprendrà a més d'un el tema que tractem avui. Però tal i com diu la nostra amiga Gemma Urgell (en un article recentment publicat al setmanari "el 3 de vuit") el vi ha de servir com excusa per fer camí. I, precisament, això és el que fa el nostre bloc avui parlant d'un dels barris de Vilafranca del Penedès.

L'altra barri és el nom com popularment parlem dels nostres cementiris. Enguany, el de Vilafranca del Penedès celebra el seu 175è aniversari. Són quasi bé dos segles de ritus funeraris, de buits deixats per les persones que avui ja no hi són i d'elements escultòrics que han fet d'aquest espai un lloc d'interès d'entre tots els cementiris catalans i considerat com a cementiri significatiu europeu. Fa unes setmanes vàrem tenir l'oportunitat de fer una visita nocturna guiada a través dels seus carrers. Una manera ben diferent de redescobrir un espai tan conegut per a tots els penedesencs. Avui recordem algunes de les singularitats explicades entre espelmes i el misteri que es va crear aquella nit.

en pau descansin...

La construcció de l'actual cementiri de Vilafranca va iniciar-se l'any 1787 arrel de les obligacions de portar els cementiris fora les muralles de les ciutats per evitar les propagacions de certes malalties contagioses com el còlera (Real Cédula). Es parla que l'actual cementiri va ocupar l'espai d'un vell convent de frares caputxins. És doncs, l'actual sector 1, l'espai on trobem la capella (1878), la part més vella del cementiri de Vilafranca.

El cementiri no ha estat estàtic. Al llarg dels temps, ha patit diverses ampliacions segons hagin estat les necessitats de la vila. De fet, a través de l'enumeració dels nínxols podeu intuir com aquests estaven disposats en tres pisos o nivells. Va ser, precisament, en posteriors ampliacions que el sector 1 va passar de tres pisos de nínxols a cinc. No va ser fins el 1876 que el cementiri va ocupar els terrenys colindants per construir-hi els nous sectors.

alçada original dels nínxols del cementiri

Sense moure'ns del sector 1, podem veure el sepulcres de dues de les confraries que convivien a la vila (1800) i, justament, aquestes van ser les que van iniciar l'activitat castellera a Vilafranca. M'explico. Aquells anys Vilafranca no disposava de colla castellera pròpia. Per aquest fet, aquestes confraries portaven les millors colles pel dia del seu patró amb l'objectiu de competir entre elles i oferir la millor diada possible a la vila. El folklore és un aspecte molt lligat a Vilafranca i no pot ser d'altra manera que arreu del cementiri hi trobem anècdotes en aquest sentit.

sepulcre de la cofraria dels devots de la verge del rosari

Mentre seguim el nostre passeig pel sector 1 del cementiri ens trobem amb tombes de persones tan importants com: Eduard Vidal de Valenciano, autor vilafranquí d'obres de teatre i gran amic de Freeric Soler "Pitarra" (1838-1899), i de Maria Mory-Schneider i Jean Mory-Wenk, família vinícola suïssa que van establir-se a Vilafranca per comercialitzar internacionalment amb els vins penedesencs (podeu veure el celler de la família Mory a l'Esperit del Vi).

la sepultura del reconegut autor de teatre vilafranquí

Un dels llocs més singulars del cementiri és el que s'amaga darrera el sector 2 i a la banda dreta de la capella. Aquest és el que acull les tombes de les persones "deixades de la mà de Déu". Aquí és on s'hi enterraven fa molts anys totes aquelles persones que no eren dignes de ser enterrades al cementiri cristià pels seus fets comesos en vida. És així com en cap làpida hi figura la creu de crist. Per sort, això avui ja són temps passats i el cementiri de Vilafranca és obert a tothom.

les gargoles de la capella del cementiri

Amb el pas dels anys i l'auge econòmic de la vila arriben els primers panteons al cementiri. Una manera més que tenien les famílies benestants de mostrar el seu poder. Amb el pas dels anys, poc a poc, el cementiri de Vilafranca s'ha anat omplint de panteons, sepulcres i petites capelles de les grans famílies de Vilafranca i comarca. Al llarg del nostre recorregut trobem una barreja d'estils artístics molt variada sobre aquests elements, des del gòtic passant pel neoclàssic fins arribar al modernisme. Obra de Josep Domènech i Estapàés el panteó, que ens fixem, de la família Ramon Marimon (1913). D'estil amb certs aires romànics presenta un triple sarcòfag alçat amb un àngel assegut i un important respatller.

panteó de la família Ramon Marimon

De tots els panteons, un especialment brilla per l'història que amaga. Aquest panteó és el de "a Matilde". En primer lloc, i pels fans de la sèrie televisiva i vitivinícola Nissaga de Poder, aquest va ser el panteó on es va filmar l'enterrament de Mateu Montsolís. I, en segon lloc, aquest panteó és rellevant perquè hi descansa un dels principals impulsors del moviment noucentista a Catalunya, Eugeni d'Ors (1881-1954). L'escriptor, periodista i filòsof vilanoví en una de les seves visites a la vila va quedar fortament impactat per la bellesa del cementiri de Vilafranca i, més exactament, per aquest panteó dedicat llavors a una desconeguda Matilde. Amb el pas dels anys, Eugeni d'Ors va anar reforçant els vincles amb la vila fins al punt que va ser nomenat fill adoptiu. L'interès per aquella tomba, que el va captivar per la seva bellesa, el va portar a descobrir que la desconeguda Matilde no era ni més ni menys que una de les filles adoptives del seu besavi. Les circumstàncies van fer que l'ajuntament optés a enterrar, en el seu dia, Eugeni d'Ors al costat dels seus avantpassats i és així com avui descansa en aquest panteó del cementiri de Vilafranca.

tomba "A Matilde" on hi destaca l'important treball del ferro

Les làpides són un dels altres elements artístic important d'aquest cementiri. Aquestes són el que les façanes són al poble. Al llarg del nostre recorregut en trobarem de ben diferents tant com les persones que hi descansen. En moltes d'elles hi han representats símbols que s'associen a la mort: la flor d'opi, l'àngel anunciador, ossos i calaveres, rellotges del temps, etc...

làpida pintada a mà per Carles Munts

L'història d'un espai com aquest és molta i el passeig és converteix en un recorregut que costa posar-hi un final. Són molts els racons que et transporten a èpoques passades i, a la vegada, són tantes les històries a descobrir...

entrada a la sala mortuòria

Amb un epitafi posem el punt i final a aquest post. De la mateixa manera que nosaltres posem punt i final a les nostres vides terrenals. Així doncs, aparteu les pors, els tristos records i deixeu-vos endur per la màgia de visitar un espai com aquest. La seva visita val molt la pena!

un dels epitafis que podeu trobar al cementiri

Recuperant la vinya d'alta muntanya

Recaredo, acte primer: la visita

Recaredo, Acte segon: La Partida

El vi novell marida amb tocino

Tossa de Mar

L'aiguardent torna al Penedès

Extraordinari Succés Vinícola a la Conca

Comunicar: viticultura sostenibilitat paisatge història

Terra de vins, terra de xató

L'esperit del vi

Ell no és d'eixe món

un misteri servit en una copa de vi

gent de sauló

l'home que s'estima la terra

un brindis pel cooperativisme

la grandesa de lo petit

sortim en família pel Penedès

nova etapa al celler joan d'anguera

un punt ... i seguit

175 anys d'etern repòs